Això que fan vostès no és literatura

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

M’agafe amb retard però amb molt d’interès l’entrevista que li fa la revista Jot Down a la directora editorial d’Anagrama, Silvia Sesé. Enmig de les temàtiques esperades, en algun moment, l’entrevistadora, Lara Hermoso, recorda els anys del boom llatinoamericà a Barcelona, Tusquets, Seix Barral... I després, adobat amb un preventiu «hay quien dice que...», planteja si aquella època gloriosa ja no existeix i si la Barcelona literària s’està morint

L’editora -trobareu la resposta completa en l’enllaç- nega la major, li recorda l’existència de grans grups i d’agències literàries. «D’un altre costat, hi ha una edició en català vivíssima, interessantíssima, de gran competència buscant gèneres, buscant autors i molt present a les llibreries. Sols has de passar-te per les llibreries de Barcelona i veure-ho», especifica Sesé. «No està morta, no», conclou. No sabem si la periodista va tenir temps de fer aquell recorregut, si els noms d’escriptores i escriptors a les cobertes li diria alguna cosa, si reflexionaria una mica sobre el que acabava d’escoltar. Tampoc no va retrucar. Va passar a una altra cosa.

En acabant, hi ha prejudicis i tòpics que el procés ha accentuat però que pul·lulen des de fa molt de temps, molt presents entre les generacions més joves, les que no van viure la transició a la democràcia ni els recitals de Raimon, etcètera. És la visió de la Barcelona «provinciana» que perd energies en sostenir una llengua i una cultura minoritàries en comptes de sumar-se als esforços de la llengua comuna. 

Això que fan vostès no és literatura, vénen a dir, forma part d’una escena subvencionada i endogàmica. No és la nostra. Però els altres hem de sentir la literatura espanyola com a pròpia. I en el meu cas és així, dins de les limitacions temporals tracte de llegir en castellà per convicció i per gust: Carlos Zanón espera en la tauleta de nit i no pense renunciar-hi. El greuge comparatiu, en tot cas, és evident. Palmari. A més, si fas literatura en llengua pròpia al País Valencià, la falta de reconeixement intern -«I tu per què no escrius en castellà, eh?»- el desconeixement fora del nostre àmbit ja és estratosfèric. Fins i tot a Rafael Chirbes, que escrivia en la llengua de l’imperi però vivia aïllat dels cenacles madrilenys, tardaren una eternitat a reconèixer-li els mèrits, quan la crítica literària i els lectors alemanys ja estaven absolutament rendits. Quan ja no hi havia més remei. 

Això que fan vostès és una altra cosa, no està al nivell, no mereix perdre-hi el temps. I no és una consideració recent: abans del procés, abans del pactisme de Jordi Pujol, abans de la dictadura, de la Guerra Civil, aquest pensament supremacista ja estava absolutament instal·lat. I al llarg del temps ha provocat en aquesta banda actituds a la defensiva igualment miops i reactives, en ocasions. No hi ha comparativa possible, en tot cas.  

A Barcelona hi ha editorials, hi ha festivals, hi ha una activitat ingent en català. També en castellà. Es fan traduccions, els autors internacionals visiten la ciutat i, fins i tot, un grapat d’obres són traduïdes a uns altres idiomes tots els anys, com ha passat amb les recents novel·les d’Eva Baltasar o Marta Orriols, per citar tan sols alguns noms. Cada temporada hi ha llibres extraordinaris i un bon grapat de notables. 

Però la Barcelona literària es mor. Per decret, perquè sí, perquè capital econòmica, política i literària sols n’hi pot haver una. Aquesta és la clau que obri i tanca tots els panys. Una d'aquelles anècdotes que explica moltes coses.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.