Any 2012. El raper Tupac Shakursurt a l'escenari i, micròfon en mà, a cor què vols davant d'una multitud que no para d'aplaudir, crida: “What the fuck is up, Coachella?". Una imatge d'impacte, que va deixar a tots els assistents al concert astorats i força descol·locats, bàsicament perquè Tupac havia estat assassinat l'any 1996 en un tiroteig a Las Vegas. Però setze anys després dels fets, era allà, a l'escenari, cantant al costat de Dr. Dre i Snoop Dogg.
Quin cop d'efecte, quin gir de guió. La tecnologia era capaç de crear realitats tan poderoses com els somnis. Tant se valia que el músic hagués mort tres anys abans de la primera edició dels festivals que se celebrarien a Coachella, en ple desert californià. El més sorprenent, però, no era que hi fos, sinó que va dir unes paraules que mai abans havia pogut dir, fent real el miracle de l'art i de la resurrecció, tal i com han sabut rendibilitzar diverses productores amb cantants ja desapareguts. De Michael Jackson a Maria Callas, ara és possible tornar-los a veure actuant en un escenari, com en els vells temps.
Com si hi hagués una possibilitat per rectificar la realitat. Aquest mateix dimarts al vespre, Oriol Junqueras "sortia" de la presó per ser a la conferència que havia d'encarar el judici de l'1-O. No hi va ser de cos present, però sí de forma virtual i en la veu del seu germà Roger i d'altres personalitats del país. Més de 2.000 persones el van veure, escoltar i celebrar al Sant Jordi Club.
Dissortadament, l'holograma ja no és només un recurs de la ficció. De la icònica imatge de la Princesa Leia amb un missatge per Obi-Wan Kenobi, a la sinuosa Ana de Armas de la recent Blade Runner 2049. Recursos visuals que, per art de sentència indigna i presó preventiva, ara ja no ens queden tan lluny. Entre la injustícia i la imaginació, fem lloc a la il·lusió hiperrealista, tan semblant a una realitat que voldríem palpar, que enyorem i que no ens cansem de plànyer.
M'ha fet pensar molt, l'holograma de Junqueras. Aquest efecte especial de la política en uns temps de pocs afectes. M'ha fet pensar, perquè vol dir moltes més coses que les que sembla que vulgui dir. Perquè és la constatació de tota la seqüència de les fake news, fakemedia, fake emotions i d'altres moltes més fake, en l'ànsia de donar més del què es pot, de fer perdurar la necessitat de sorpresa i d'estímuls –encara que siguin només tecnològics– per seguir creient en alguna cosa. L'holograma com a acte de fe.
Una imatge que és la representació més crua d'una realitat massa crua: que tenim polítics electes i membres del govern a la presó o a l'exili. Que malgrat els millors avenços, res ens pot fer oblidar que no hi són, que compleixen un càstig alimentat per l'ànsia d'esclafar i de dominar. Perquè no ens volem acostumar a no tenir-los. Perquè és dur adonar-se que necessitem més il·lusions per creure que, encara, tot és possible.
