Conferència

Junqueras marca l’estratègia d’Esquerra a les portes del judici

En una gran sala a vessar de gent i amb la presència de la cúpula d’Esquerra Republicana i d’altres partits, Oriol Junqueras protagonitza un acte que, tot i la seua absència, serveix per llançar un missatge a les portes del judici a l’1 d’octubre.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dimarts de vesprada, amb el suau fred del vespre d’hivern, desenes de militants pujaven, de mica en mica, la costera de Montjuïc. Es reunien al Club Sant Jordi, una sala de grans dimensions acostumada a celebrar concerts exitosos i altres actes de gran magnitud. Com el que protagonitzava un absent Oriol Junqueras, reflectit en un holograma d’aparença real tot just abans del seu discurs, llegit per distints intèrprets. Des de la presó de Lledoners, que abandonarà divendres amb els altres sis presos polítics que resten en aquest centre per anar a Soto del Real -tal com faran també Carme Forcadell i Dolors Bassa des de Mas d’Enric i Puig de les Basses respectivament per anar a Alcalá-Meco-, Junqueras ha volgut transmetre diversos missatges tot just abans de l’inici del judici al Tribunal Suprem.

El tret de sortida de l’acte el feia Marta Rovira, amb un missatge gravat des de Ginebra, que recordava el context en què havia conegut Oriol Junqueras i com va créixer amb ell al si del partit. “Vull refermar el meu compromís no només amb aquesta organització”, deia la secretària general del partit, exiliada, recordant la importància del vessant internacional de la causa defensada per l’independentisme.

Un moment similar, també introductori, protagonitzaven Roger Torrent i Pere Aragonès, a dalt de l’escenari. “L’Oriol és això: humanitat. Representa la voluntat històrica d’aquest partit”, explicava emotiu el president del Parlament, exaltant la figura del president d’Esquerra Republicana. “L’Oriol sap que les grans majories no es construeixen sense l’empatia, amb complicitat per saber què pensa la gent”, defensava, reiterant el missatge que el seu partit ve reforçant des de la proclamació d’independència del 27 d’octubre de 2017. Aragonès definia Junqueras com “el portador de la bandera de la fraternitat”. “Som aquí per escoltar les paraules d’un home que l’Estat espanyol volia silenciat, però cada hora que l’Oriol ha estat a la presó s’ha fet més fort i ha fet més fort Esquerra Republicana”. Criticava l’Estat, d’altra banda, per “posar la catifa vermella a l’extrema dreta i situar-la al costat de la Fiscalia -referint-se a Vox, acusació particular durant el judici- i castigar-nos amb la presó preventiva. Nosaltres som a l’altra banda”.

Les paraules de Junqueras sonaven gràcies a la veu de distints intèrprets. Les primeres paraules eren per als presos i exiliats, representats en pantalla a través de fotografies. “Deia Joan Maragall que hauríem d’actuar com si de cadascuna de les nostres paraules en depengués, deia ell, la salvació de la humanitat. Nosaltres, més modestos, hauríem d’actuar com si de cada una de les nostres paraules, dels nostres gestos, de les nostres accions, de les nostres decisions, en depengués la salvació del país. Això és el que em mou i m’ha portat fins aquí”.

Amb aquest to fraternal i enèrgic s’ha allargat la xerrada a distància d’Oriol Junqueras, un acte polític amb clars trets electorals. Les eleccions municipals són indefugibles d’aquesta mena de cimeres, quan només hi queden quatre mesos. No faltaven, tampoc, referències al present i al futur econòmic, també a la cohesió social i a possibles alternatives per millorar la situació. Arguments que servien per reivindicar el procés, que “no només no ha perjudicat l’economia catalana, sinó que ha estat aquests darrers anys com més i millor ha progressat”. I per insistir en el dèficit fiscal “extraordinari” de la Generalitat de Catalunya, provocat per les relacions amb l’Estat, tal com s’assenyalava. “És evident que la lluita contra aquests elements que malmeten l’esforç de molts en benefici d’uns pocs, i la lluita en favor d’aquests objectius de creixement sostenible, demanen unes eines d’Estat que avui encara no tenim. La força de la gent, de les empreses del sector privat, de les organitzacions socials, l’aposta per la innovació i el coneixement, i les polítiques públiques catalanes, expliquen la millora de l’economia i les excel·lents perspectives de futur. I cal tenir-ho clar: si no millorem més el benestar de la població, el problema no és el procés, sinó la manca d’inversió i el dèficit fiscal que provoca l’Estat. Per això cal assegurar el creixement futur posant tots els recursos que genera l’economia catalana al servei del país i la seva gent”.

“I és aquesta obsessió, de treballar pel benestar col·lectiu i no d’uns pocs, que ens fa arribar a la conclusió, que Catalunya dins de l’Estat espanyol no té cap futur”, concloïa Junqueras en el moment en què li posava la veu l’escriptora Empar Moliner.

Era la prèvia al moment més combatiu del discurs. La diputada Najat Driouech agafava el relleu per anunciar, sempre amb paraules d’Oriol Junqueras, que “assumim la presó com una passa més per aconseguir la llibertat. Han de saber que cada dia que ens mantenen a la presó, el nostre moviment es fa més gran, més fort, més creïble i més invencible. Hem guanyat tota la legitimitat i credibilitat davant del món. Ara ja saben, com els havíem dit tantes vegades, que estem disposats a absolutament tot, sempre de manera pacífica, per defensar la democràcia i que els ciutadans de Catalunya, tots, puguin decidir el futur del país. Ens deien que no faríem el referèndum, posaven en dubte la nostra voluntat, i avui han vist que el vam fer i que n’assumim les conseqüències amb tota la determinació, perquè sabem que defensar la democràcia no és cap delicte, i que fer un referèndum no és cap delicte.

“El moment de protestar”

Joan Ignasi Elena continuava amb el discurs, que amb ell adquiria el caire més unitari del vespre. Davant les diferències estratègiques entre els dos partits del Govern, hi ha la unanimitat a l’hora d’afrontar el judici al Suprem. “Venen mesos decisius, mesos de lluita. Tenim l’oportunitat de canviar la història. Farem que qui acabi assegut al banc dels acusats sigui l’Estat. El temps i la justícia internacional ens donarà la raó. Mentrestant, cap ben alt, ànima tranquil·la i lluita constant, com sempre”.

Era el moment per recordar Lluís Companys. Perquè avui, com ahir, “estan disposats a anar en contra de Catalunya, perquè és l’amenaça més gran que ha existit en contra del poder de l’oligarquia espanyola, en contra dels privilegis polítics i en contra de l’statu quo. Darrera el seu discurs de la unitat d’Espanya, hi ha amagat l’interès pur i dur de mantenir els privilegis d’uns pocs: de la classe política i econòmica de l’Estat espanyol”.

Contraposant la causa catalana amb la deriva ultradretana d’Europa -i fent paral·lelismes amb altres moments en què, segons el protagonista, Catalunya s’unia “al mateix projecte d’institucions polítiques i econòmiques cada vegada més inclusives del Regne Unit i dels Països Baixos, enfront de l’absolutisme polític i del model econòmic extractiu que els borbònics representaven en aquell moment a França i Espanya”, Junqueras mirava de donar esperança a l’independentisme en un moment de divisió estratègica i política i a les portes d’un judici que, diu, afrontaran amb serenitat. Aquesta relació entre Catalunya i Europa, contraposada segons el conferenciant als moviments reaccionaris, era també exemplificat recorrent “a principis del segon terç del segle XX”, quan “la causa del republicanisme català i espanyol intentava desesperadament alinear-se amb la causa de les democràcies liberals europees, mentre que el feixisme espanyol rebia el suport desacomplexat de Hitler i Mussolini”. Ho llegia Ernest Maragall, alcaldable per Barcelona. “Encara avui, el nacionalisme espanyol és capaç de paralitzar un acord europeu sobre el Brexit posant per davant el dret de conquesta de Gibraltar, o fins i tot, qüestionar l’espai Schengen per pur orgull. Perquè sovint el nacionalisme espanyol confon l’orgull amb l’autoestima”.

Barcelona, Catalunya, Europa

“I en les properes eleccions europees el que ens hi juguem és precisament això: la defensa de la democràcia, la llibertat i els drets fonamentals de totes les persones. Volem posar un mirall a l’Estat i que Europa se n’adoni de com és veritablement Espanya, perquè fent-ho podrem col·locar-nos al costat dels demòcrates europeus, com hem fet en d’altres moments històrics. Repressió o democràcia, populisme o republicanisme, autoritarisme o llibertat, racisme o diversitat, masclisme o igualtat”. Era el clam electoral d’Oriol Junqueras, amb la mirada posada al Parlament europeu que ell mateix va integrar des del 2009 amb el seu partit, tot just on més va créixer com a polític.

Pel que fa a la capital catalana, cap altre millor que Ernest Maragall en aquesta mena d’acte per fer el clam per “enfortir-nos a tots i cadascun dels municipis, molt especialment a les regions metropolitanes i a la capital del país. Per això les properes eleccions municipals són una prova de foc, a tot Catalunya, i especialment a Barcelona. Per tot el que significa i ha estat Barcelona”. El judici és més pròxim, però les eleccions cada cop són més imminents, tal com es demostrava en l’acte a través de múltiples referències directes i indirectes que s'aproximaven, en el discurs, més als comuns que no pas a l'espai neoconvergent.

Diana Riba, candidata d’Esquerra Republicana a les eleccions europees, segona en la llista després d’Oriol Junqueras, feia un brindis a Ernest Maragall, donant suport a la seva candidatura a l’Ajuntament. I insistia, també, en el missatge reforçat darrerament des del seu partit. “Sabem que l’Estat no s’asseurà a negociar per pròpia voluntat, perquè mai no ho ha fet. Caldrà, doncs, crear les condicions necessàries perquè ho faci i assumeixi que la solució és política i democràtica. I per això és determinant que fem de la causa dels catalans, la causa de la democràcia a nivell europeu i internacional. Perquè és la mateixa causa”.

Un acte antirrepressiu, polític i electoral impulsat per Esquerra Republicana per obrir el judici que, els pròxims mesos, marcarà l’esdevenir polític de Catalunya. Des de la primera setmana de febrer, els discursos dels presos polítics seran pronunciats en directe, sense intèrprets, al Tribunal Suprem. Aquest acte ha estat només una introducció de tot el que queda per venir: el judici a l’1 d’octubre, les eleccions municipals catalanes, les europees i totes les conseqüències d’aquest calendari frenètic. Oriol Junqueras ha volgut dir la seva abans que l’espiral judicial limiti les seves intervencions polítiques davant de la cúpula del seu partit i també amb la presència d’altres polítics destacats com ara Eduard Pujol i Meritxell Budó (Junts per Catalunya), Joan Josep Nuet i Elisenda Alamany (comuns), Carles Riera (CUP) i representants d’Òmnium Cultural com ara Marcel Mauri o de l’Assemblea Nacional Catalana, com Jordi Ollé.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.