Tal com tractem en el tema de portada d’aquest número, els últims anys s’ha consolidat una tendència en diverses novel·les en català basada a dialectalitzar-ne els continguts, sobretot les converses mantingudes entre els personatges. Aquest costum, cada vegada més normalitzat, busca generar una sensació de proximitat i d’arrelament amb els lectors, i mira també de situar les narracions en les ciutats, comarques i pobles en què es desenvolupen, convertint així la dialectalització en un element més de context que lliga amb la geografia del relat.
La iniciativa, com a tal, pot semblar atractiva, però comporta perills. Molts perills. La proximitat del català amb llengües com el castellà i el francès, que evidentment tenen molts més parlants, molta més extensió territorial, molta més influència i, sobretot, una immensa protecció política, pot animar els autors i els editors a emular modes com la de la dialectalització.
Clar que el cas del castellà i del francès és ben distint, i es poden permetre aquesta mena de manipulacions del llenguatge estàndard pel fet que, senzillament, aquests idiomes no corren cap perill de desaparició, ni tan sols del retrocés més mínim i la seua unitat no està ni de bon tros discutida, per bé que aquestes llengües siguen oficials en diferents països separats per milers de quilòmetres de distància.
Aleshores, què fem amb la dialectalització del català? És evident que les llengües evolucionen, com ho fan també els registres, i que els diccionaris incorporen paraules de manera continuada. Les llengües vives no són fòssils, i és bo que no ho siguen, però una cosa és l’evolució natural d’un idioma a còpia de neologismes i d’aportacions acadèmiques solvents i l’altra és fer de la llengua escrita un ús lliure, il·limitadament lliure, fins entrar en una espiral contraproduent que acaba per no respectar els registres estandarditzats que tant han costat d’aplicar i de popularitzar entre els parlants i entre els lectors.
El català necessita eines que en garantisquen la supervivència i que capgiren la tendència de pèrdua de parlants que s’està experimentant arreu del domini lingüístic a una velocitat vertiginosa. És evident, no cal dir-ho, que la supervivència de l’idioma es garantirà, en bona part, gràcies a la seua modernització, gràcies a la seua adaptació i a la manera d’introduir-la, com més millor, entre els circuits culturals. I gràcies, també, a fer de la llengua una eina atractiva per al públic jove, per als consumidors de cultura i perquè tothom concebisca la llengua no com una eina limitada a uns àmbits concrets –la llar, l’ensenyament, la universitat, el treball–, sinó com un idioma capaç d’ocupar tots i cadascun dels racons de la societat, tant de la vida íntima com de la pública.
Això, però, no és pot fer a còpia de trencar amb els estàndards d’una llengua que ha aconseguit créixer i normalitzar-se gràcies, precisament, al respecte a aquests estàndards. Menysprear-los ara, o subestimar-los, és un tret al peu que no ens podem permetre. I menys encara en un món com el literari, a través del qual el català ha guanyat no només lectors, no només parlants, sinó ciutadans normals que utilitzen una llengua normal per a intentar viure en un país normal com qualsevol altre. Si la novel·la, o una part de les novel·les, deixen de complir amb aquesta funció, el català sumarà un problema més als molts que ja té i que juguen en contra de la seua normalització, és a dir, en contra de la seua existència digna.
