La setmana passada es van acabar de fer públics els noms de les persones que ocuparan les conselleries i els alts càrrecs del nou Govern català que presideix Salvador Illa. Els nomenaments obeeixen a la voluntat de reflectir, per part del nou president català, una pluralitat interna al si de l’executiu adreçada a representar –o com a mínim a aparentar-ho– la major part de la societat catalana. Només el pas del temps donarà o llevarà la raó a aquesta estratègia, els primers resultats de la qual no seran palpables fins d’ací a uns mesos.
El PSC ha recuperat la presidència de la Generalitat de Catalunya després de 14 anys a l’oposició. Molt lluny queden els dos tripartits dels presidents Pasqual Maragall (2003-2006) i de José Montilla (2006-2010). El context actual dista molt d’aquells anys posteriors a l’hegemonia pujolista i anteriors a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya i a l’emergència del procés. Evidentment, els reptes polítics actuals no són els d’aquell moment en què l’encariment de la vivenda era un fet, però no tan dramàtic com ara; en què el canvi climàtic no dominava l’agenda política, en què l’extrema dreta no amenaçava amb la possibilitat de guanyar eleccions arreu d’Europa o en què l’emergència lingüística no era un problema identificat per la major part de la població.
Ara, per tant, el PSC afronta aquesta legislatura al capdavant de la Generalitat de Catalunya en una situació ben distinta a com ho va fer a partir del 2003. Però no és el context extern l’únic factor que fa diferent la situació actual si es compara amb la de fa vint anys. Evidentment, durant els últims anys el PSC ha apostat per adoptar un perfil molt més pròxim al PSOE i allunyat dels consensos sobre els quals Catalunya va progressar arran la recuperació autonòmica i que els socialistes catalans també van defensar i van fer seus.
El procés ha canviat el paradigma polític català. Per bé que el PSC tenia tot el dret a no defensar la independència de Catalunya, és cert que la intoxicació propiciada pels enemics del procés ha sigut possible gràcies a un seguit de relats que els socialistes, almenys parcialment, han arribat a assumir. El més alarmant és el de l’educació en català, defensat pels que proposen que el castellà siga impartit en les mateixes quotes que el català a l’escola –amb ingerència judicial inclosa– obviant, de manera interessada, que la llengua del país viu una situació d’emergència que cal capgirar i no alimentar.
La irrupció de Ciutadans va servir, precisament, per a trencar amb els consensos catalanistes que el PSC també va forjar. I ara, recuperada la presidència, el PSC tornarà a patir –ja ho està patint, de fet– els estigmes que tant va experimentar en l’època de Maragall o de Montilla, quan la dreta espanyola –i una part gens menyspreable de l’esquerra, sobretot del PSOE– situaven els socialistes catalans com a enemics pel simple fet de defensar Catalunya, malgrat no defensar la independència.
La setmana passada el president Illa va fer nomenaments criticables des de l’òptica catalanista, però també en va fer alguns interessants que fan alimentar l’esperança. Al remat, si Catalunya es va erigir al llarg del segle XX com a referent d’avantguarda política dins l’Estat espanyol va ser, també, gràcies al paper fonamental desenvolupat pel PSC des de diverses institucions. Catalunya no té perquè deixar d’exercir aquest paper referencial amb el PSC a la Generalitat. Els socialistes compten amb un passat engrescador en aquest sentit i que pesa molt més que els cants de sirena de l’espanyolisme centralista i anticatalanista, que treballarà de valent perquè Catalunya perda la seua identitat en defensa de l’homogeneïtat nacional espanyola. Sense la complicitat del PSC aquest objectiu els serà ben difícil d’aconseguir, i és per això que els socialistes catalans han de ser conscients del paper elemental que juguen en el context actual.
