La setmana passada PP i Voxvan aprovar a les Corts Valencianes diverses lleis que tenen objectius bastant poc compatibles amb la democràcia. Entre aquestes, hi ha la reforma de la radiotelevisió valenciana i la llei de "llibertat educativa”. Un paquet autoritari que porta el segell de Vox, és a dir, el segell del nacionalisme espanyol més ranci que ha sigut comprat de manera inexplicable pel PP.
Davant aquests fets, qualsevol actitud comprensiva és un error inadmissible. El PP es disfressa de moderació, però les seues polítiques no són gens moderades. De fet tenen un objectiu clar: fer desaparèixer el català del País Valencià o, en el seu defecte, reduir-lo a la més mínima expressió. Es pot dir així, sense embuts, perquè amb l’anomenada llei de “llibertat educativa” el que fan és arraconar la llengua a l’escola, el seu principal àmbit d’aprenentatge, de difusió i de normalització.
I ho fan per la porta de darrere, deixant la responsabilitat a les famílies perquè trien la llengua quan saben, perfectament, que el català al País Valencià viu en un context de desprestigi propiciat per la mateixa dreta espanyola, que només li preocupa en la mesura que li molesta i ha fet creure –en molts casos– que al remat la llengua autòctona del país és un element prescindible i, fins i tot, una eina d’imposició.
Per a PP i per a Vox, la manera d’acabar amb el català a l’escola és fer-ho tirant la pedra i amagant la mà: emparant-se en una presumpta llibertat de les famílies que, en canvi, no poden exercir en altres casos. Perquè a les famílies se les proposarà si els seus fills han de ser educats en català o en castellà, sí –perjudicant, tot siga dit, les famílies que opten per la primera opció si són minoria a dins del curs–, però les famílies no seran consultades sobre altres aspectes educatius, com ara les assignatures que han de rebre els seus fills, les activitats extraescolars o els mestres que han d’impartir les matèries.
Això, per descomptat, seria una barbaritat, perquè les famílies no estan autoritzades legalment –ni per l’Estatut ni per la Constitució– a intervenir en l’educació pública, que ha de quedar en mans d’uns especialistes que, per cert, han quedat totalment al marge d’aquesta llei, tant durant la seua elaboració com durant la seua aplicació. A més, els consells escolars perden bona part de la seua capacitat d’acció en benefici d’una presumpta “llibertat” que no és tal.
I no és tal perquè a les famílies no se les dona el dret de triar una llengua, sinó que obtenen el “dret” a que els seus fills i filles no aprenguen el català, la llengua del país, protegida per l’Estatut d’autonomia i per una Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que en quaranta anys d’aplicació ha sigut sistemàticament menystinguda institucionalment sense cap conseqüència. Actualment, però, PP i Vox fan entrar els valencians en un altre escenari d’emergència que, per descomptat, haurà de ser contestat des de tots els àmbits possibles.
Un altre exemple de la persecució del català és la reforma d’À Punt, que no només serà més controlada pels partits polítics –en aquest cas per PP i Vox–, sinó que serà previsiblement castellanitzada. Així és la “llibertat” de la dreta espanyola: castellanitzar l’única televisió que es pot veure íntegrament en català al País Valencià per caminar de manera definitiva cap al monolingüisme en nom de la “llibertat”.
Diverses entitats ja han anunciat que actuaran des dels tribunals, des dels carrers i des d’on faça falta. Malgrat tot, aquest és un capítol més de l’adversa història dels valencians com a poble, que ha sobreviscut a contextos constantment desfavorables. Cal pensar que aquest en serà un més i que els valencians, com tota la comunitat catalanoparlant, faran front amb èxit aquestes lleis basades en l’autoodi més aberrant.
