Aquests dies s’està començant a reprendre la idea de configurar una nova llista unitària de l’independentisme davant un escenari probable –que no segur– de repetició electoral a Catalunya. No és una estratègia nova, ja que la idea es va posar a la pràctica al 2015 amb la creació de Junts pel Sí i no s’ha deixat de proposar, amb més o menys força segons la conveniència, a cada contesa electoral celebrada des d’aleshores al Principat.
La llista unitària té la seua força emotiva gràcies, sobretot, als precedents històrics. Els més nostàlgics miren cap al 1906 per a recordar Solidaritat Catalana, gestada amb la unió dels principals partits catalanistes sota el lideratge d’Enric Prat de la Riba per plantar cara l’autoritarisme espanyol, que desplegava el seu nacionalisme agressiu amb esdeveniments com els fets del Cu-Cut o la Llei de Jurisdiccions, que permetia els militars actuar contra tot allò que pensaren que podia perjudicar la unitat d’Espanya. Solidaritat Catalana va aconseguir 41 dels 44 diputats que Catalunya enviava al Congrés espanyol.
El precedent més actual és el del 2015, i és tan recent i encara pesa tant en l’actualitat que no paga la pena recordar-lo. Però sí que seria bo tindre en compte com es va desenvolupar aquella candidatura, quines conseqüències va tindre i fins a quin punt tornar-la a situar en la centralitat del debat polític pot ser beneficiós per als interessos independentistes.
Esquerra Republicana va acceptar a sumar-se a Junts pel Sí perquè el context del moment no li deixava una altra opció. L’esforç fet per aquest partit i per l’antiga Convergència per fomentar una candidatura unitària va ser aplaudit i va entusiasmar l’electorat, tal com es va veure en el resultat d’aquell 27 de setembre que, tot siga dit, també va beneficiar –i molt– la CUP, que no va voler integrar-se en la llista aglutinadora. Els dos principals partits independentistes, des d’aleshores, no sembla que hagen proposat o rebutjat la llista única sense cap altre interès que el de desgastar l’adversari.
Es va veure al 2016, quan ERC tenia clar que no reprendria l’operació en cas d’una repetició electoral que finalment es va evitar amb el pas al costat d’Artur Mas. Moltes enquestes situaven els republicans en primera posició i la unitat, en aquest cas, els perjudicava. L’antiga Convergència, que en aquell moment ja transitava cap a noves denominacions i nous protagonismes, també va deixar clar que la unitat només era possible si el lideratge no s’escapava de les seues mans. En cap moment van considerar que el veto de la CUP a Artur Mas podia desembocar en la proposta d’un republicà per a ser investit president de la Generalitat.
Des d’aleshores la dinàmica s’ha repetit i els arguments, a favor i en contra d’aquesta proposta unitària, no han deixat mai de ser interessats. L’independentisme català ha arribat a un moment de crisi després de més d’una dècada al Govern i d’un seguit de contradiccions que han estimulat l’abstenció entre l’electorat d’aquest espai. Mentrestant, els partits independentistes no semblen apostar per la renovació. Oriol Junqueras vol continuar dirigint ERC mentre molts dels qui l’han donat suport aquests anys intenten evitar-ho, no se sap ben bé si garantint una renovació real del partit o un senzill canvi de cares que siga més aparent que efectiu. Des de Junts part de l’entorn de Carles Puigdemont, referent indiscutible d’aquest partit, torna amb el suggeriment de la llista unitària de cara a unes possibles noves eleccions.
Aquest debat, però, s’ha demostrat nociu i contraproduent en unes circumstàncies com les actuals, en què els interpel·lats la faran servir mútuament com a arma llancívola. Sobta, això sí, que l’independentisme, tan necessitat d’una renovació urgent exigida pel seu electorat, encara perpetue les dinàmiques que l’han conduït fins la situació actual. Llevat que la proposta siga sincera i ara les dues parts la vulguen explorar amb bona voluntat.
