Dos en un. Els anys de la República són intensos per difondre l’ensenyament de la llengua catalana a tort i a dret, tot fonamentant-ne l’impuls del seu ús públic i oficial, no popular, que ja estava del tot present. Enmig d’una allau de conflictes polítics i socials, dins de la crisi econòmica derivada del crac del 29, una nova forma d’estat i estrena de l’autonomia, la ciutadania dels Països Catalans començava l’aventura de conèixer, per l’estudi escrit i millorant el parlar, la seva llengua, amb atenció, solvència i diligència. La catalanització popular va ser republicana.
Què ho feia que això fos possible? Dues tendències d’orientació ben diversa. Represa i desenvolupament de la llengua i avenç democràtic. La primera tendència era el llarg esforç perquè la llengua catalana gaudís d’una gramàtica indiscutida, especialment perquè era la més ben resolta, amb un suport polític i professional, malgrat les abrandades, però poc decisives, oposicions que creà. I un gramàtic, present progressivament a tot arreu, anava imposant impertorbablement (i amb pipa) la seva proposta. Una demanda iniciada insistentment des d’inici dels vuitanta del segle XIX i resolta, amb solvència, des de 1913, quan es donen a conèixer les Normes ortogràfiques. Magistralment: Pompeu Fabra.
Una sola norma lingüística era indispensable per a l’ensenyament, els mitjans de comunicació, l’edició i tota mena de relació pública (comercial, industrial, econòmica i oficial). La llengua i la nació es construïen així, llegint i escrivint, tots semblantment. Des d’aquesta data calia fer, pel cap baix, tres processos diferents. Primer, anar resolent tots els dubtes que la seva aplicació generava des del nou marc comú establert. Segon, des d’un òrgan acadèmic, tècnic, l’Institut d’Estudis Catalans, calia endreçar la llengua per escriptors lleials, mostrar-ho en edicions, encara prou primparades, i veure-ho cada dia en els diaris i més esparsament en revistes o “fulles de col”, si calia. Tercer, i darrer factor, calia comunicar la “bona nova”, que més enllà de l’estudi (que ja vindria), a molta gent d’arreu dels Països Catalans els calia generar “orgull de llengua”. Ras i curt: norma gramatical, edició i difusió.
Al llarg de la història dos discursos públics havien marcat els objectius nacionals per a la llengua, el d’Àngel Guimerà a l’Ateneu Barcelonès el 1895 i el de Jaume Bofill i Mates a l’Ajuntament de Barcelona el 1916.
Enmig, una divergència de fons marcava el moviment catalanista. Mentre la Unió Catalanista proclamava la voluntat d’assolir l’oficialitat de la llengua catalana, la resta maldava per assolir-ne tots els usos possibles, arreu.
Certament, a partir de les eines del moment, des de 1915, Nostra Parla va estendre arreu les diades de la llengua catalana. Per dir al poble que la seva llengua era quelcom important, que no era parlada, solament a Catalunya, que era una llengua orgullosa del seu passat (de grans intel·lectuals i d’estat) i, des d’aleshores, calia tractar amb cura (no “amb carinyo”) per fer-la digne d’una nació i d’una societat modernes.
Sembla lògic de pensar que calia donar a conèixer aquesta nova circumstància per encarar molta ciutadania a la seva llengua. S’anava generant, així, la primera tendència que hem esmentat: generar la necessitat de catalanització pública. On, a la voluntat, calia anar generant eines que, tot d’una, no es podien establir. Però aquesta voluntat, sovint arborada de patriotisme abrandat, calia encarar-la a la ineludible realitat: saber-se de memòria les Normes no et capacitava per escriure i parlar “amb soltura” la teva llengua. Tampoc no hi havia prou oferta de difusió. Calia, doncs, un procés pacient d’aprenentatge, per les estructures i els mestres i pels alumnes. No podia ser fet altrament que des de la difusió arreu, a tota la nació, per a tots els mitjans, per a tothom la llengua reconstruïda, a llarg termini.
Fer cursos, obsessivament
L’eix central per fer-ho (com era aleshores) havia de ser el curs. En una societat com la catalana, amb veritable set d’aprenentatge, per necessitat econòmica, però per passió de saber. Una passió que, cal assenyalar-ho, trobava sovint eines en tots els nivells.
Hem dit que el curs en aula seria l’eix, però no l’únic.
Certament, Nostra Parla cap a principi dels anys vint comença a fer cursos de català dins de les seves activitats regulars. No cal pensar quin és el primer curs que es fa, sinó que cal indicar quina és la proposta que els identifica, globalment, com a activitat assenyalada. En una activitat tan estantissa com és “fer un curs”, enmig del devessall de les activitats que fan arreu tota mena d’entitats per a tota mena de coneixements i disciplines, crear-lo en un organisme ad hoc, l’identifica. Aquest serà el Comitè per la Llengua Catalana (CPL). Això s’escau en unes circumstàncies ben anòmales, la instauració del Directori militar el 13 de setembre de 1923. Quan una allau de repressió cau al damunt del moviment catalanista (empresonaments, tancaments d’entitats i de publicacions, exili...), acompanyat també d’unes vacances d’activitat (com diu la premsa), per deixadesa: un catalanisme va descansar. Un grup de literats i activistes patriotes, però, creuen que és el moment, atesa la limitació severa de llibertat del moviment catalanista, per refugiar-se en l’estudi, i aprendre, amb cursos escampats a tot el país, gramàtica catalana. Per això fan aquesta proposta i creen una estructura. Atès que no es pot sortir al carrer a manifestar-se com a catalanistes, perquè “España” l’ocupava tot. L’autoritat militar anul·la tots els cursos (menys el de Vic) que s’anaven sol·licitant. Se suprimia així una demanda que anava creixent i que hauria pogut comportar en aquest període de supressió d’iniciatives patriòtiques, un profit ben útil per a la llengua. Barrat el pas de cursos generalitzats de gramàtica catalana, no vol dir que no se’n fessin (amb menys publicitat) i no vol dir que altres activitats fomentessin l’ús de la llengua. En dos sentits, pel coneixement no presencial i pel seu ús lector. Ben aviat, els cursos que no es van poder fer presencialment, com es volia, en ateneus o centres de tota mena, van disposar dels volumets de 12 x 18, amb menys de 75 pàgines, amb obres de Pompeu Fabra o del pseudònim Jeroni Marvà: Ortografia Catalana, Les principals faltes de gramàtica catalana, Diccionari ortogràfic abreujat, seguit pels prolífics Exercicis de gramàtica catalana.
Mentre es divulgava l’obra estructurada per Josep Maria de Casacuberta des de l’Editorial Barcino, a un preu a què qualsevol butxaca podia arribar (obrera, menestral, burgesa...): 1 o 2 pessetes. Una de les altres formes de respondre a l’embat destructor anticatalà del règim espanyol va ser l’actuació cultural: amics del llibre, noves revistes i editorials, nous diaris, debats culturals, “noves” entitats... Aparentment neutres. Va ser una època feliç per a la venda del llibre català, en la configuració d’un mercat més extens.
La tendència de normalització i desplegament de la llengua, en aquest darrer aspecte es veia entrebancada per la limitació de la llibertat de pensament i associació en un règim antidemocràtic (1923-1930). En finir aquest, era lògic de reprendre el camí de voler escampar arreu cursos de gramàtica catalana, que la dictadura havia interromput, manu militari, “como es menester”.
El català republicà
I aquí començava la segona tendència que hem esmentat, l’avenç democràtic. Després del lent desplegament de l’expansió de les Normes de l’IEC per fer avançar la llengua popular, a llengua literària i a llengua nacional. L’esclat republicà del 14 d’abril acumula la llarga i complexa activitat i lluita del republicanisme des de la fi de la I República, tan arrelat a Catalunya, un règim monàrquic que es befa obertament de la catalanitat del poble, amb l’avenç del catalanisme en les classes populars... Farcit tothora de la llarga i constant persecució del catalanisme organitzat, amb dues lleis dedicades ex professo, la Llei de jurisdiccions (1906) i el Decret contra el separatisme (1923): ploure sobre mullat. A l’arrelada percepció que els catalanistes eren perseguits i bastonejats, s’associava l’oportunitat d’acabar amb aquest règim, que els havia oprimit com a nació i que en un futur els havia de garantir un marc complet i normal de llibertats democràtiques, entre les quals la de pensament i associació, que eren indispensables per desenvolupar un pla extens i intens de catalanització popular. Ara, en el sistema polític que ho podia garantir, la República espanyola. La República va ser, doncs, el període en què van esclatar la demanda general d’aprenentatge de la gramàtica catalana. Un procés de llarga durada per a la llengua creixia per les noves condicions legals i polítiques, democràtiques.
Si fins ara hem dit que el format corrent d’aprenentatge d’aquesta matèria que tothom entenia que ens definia col·lectivament havia de ser el curs, ben aviat van sortir altres variants. Començava el que es denominà “la batalla de la llengua”. Sí, podria molt bé que en vuit anys els que van de 1930 a 1938, es fessin més de 1.000 cursos (força més de 1.000). Cursos fets (com veurem) en tota mena d’entitats i grups, que van tenir el complement de cursos radiats, a Barcelona (2), Reus i Tarragona; cursos per correspondència (fins a 6.000 inscrits el 1934) i cursos i aclariments gramaticals fets des de la premsa de tot el país (prop de 25), a més dels reconeguts, des de les “Converses Filològiques” de La Publicitat, de llarga existència, que n’eren el referent.
Algunes entitats de la societat civil van excel·lir en la convocatòria constant de cursos de gramàtica catalana, de diferents nivells (generalment dos, elemental i superior); foren l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, Palestra i la Federació de Joves Cristians. Totes tres, a partir dels seus grups locals, n’anaren fent arreu, a més del centre de Barcelona. Des dels seus locals al Raval, a Ciutat Vella i al barri de Sant Pere de la mateixa ciutat, entitats populars com l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria i l’Ateneu Polytechnicum, dins de la seva activitat de formació professional obrera, incorporaven sempre en el pla d’estudis l’ensenyament de la llengua dels treballadors de Catalunya.
Calia, doncs, que l’accés a l’aprenentatge arribés arreu. A partir de l’aprovació del Decret de Marcel·lí Domingo que autoritzava l’ensenyament del català a la primària (primavera de 1931), la Generalitat de Catalunya, sota l’impuls de Ventura Gassol, habilità l’Extensió d’Ensenyament Tècnic (EET) perquè distribuís lliçons de català als nous mestres republicans, que veien com (amb resultats diversos) la canalla del país havia d’aprendre la llengua —procés reforçat quan l’Estatut del 32 declara el català, amb el castellà, llengua oficial. Ben aviat s’afegiren els funcionaris públics a aquests cursos. Un sistema que Carles Salvador ja apuntava el 1929 des de la revista Taula de Lletres Valencianes.
La Generalitat de Catalunya va tenir una tasca extensa per estructurar l’aprenentatge de la llengua. A partir de la Càtedra de Gramàtica Catalana, de nivell superior, de Pompeu Fabra, i amb un òrgan directiu anomenat Comitè de la Llengua, dins del Consell de Cultura, es desplegà una estructura per atendre, des del Govern, la difusió de la llengua. En primer lloc, uns cursos populars de català a les barriades perifèriques de Barcelona; en acabat, es creà el Tribunal Permanent de Català, que havia d’atorgar la titulació pertinent; els titulats que, al seu torn, van agrupar-se en un Col·legi Oficial de Professors de Català, i, finalment, s’estructurà una Direcció General d’Ensenyaments de Català, dirigida per Fabra. Els segells de la nova república, però, no paraven de trametre lliçons corregides, gràcies a l’EET.
Un estudi d’aquestes dimensions no serà mai acabat. En aquests anys d’estrena d’autonomia i estat, entitats i acadèmies de tota mena es van llençar a ensenyar català, entitats polítiques de tot el ventall catalanista, entitats obreres i entitats catòliques.
Moltes poblacions (més caps de comarca que altra cosa) van establir cursos de gramàtica catalana. Les circumstàncies en cada vila i ciutat són específiques; malgrat l’interès i la passió, poques varen poder consolidar una estructura pública o privada de cursos de català estable. De fet, la regularitat de l’estudi només va ser possible en dos o, a tot estirar, quatre cursos. Poc temps per modelar una estructura solvent, que va arribar gairebé a totes les comarques catalanes.
El cicle de la demanda d’aprenentatge es podria dividir en quatre períodes, vinculant la demanda a les circumstàncies polítiques generals. Aquests períodes van anar acompanyats d’un entorn necessari per conèixer la situació de la catalanitat local (premsa, espectacles, misses, rètols, públics...), a les quals s’afegiren campanyes en premsa perquè els botiguers, els fabricants i l’Administració local retolessin en la llengua comuna. Barcelona hi va romandre al marge, de fet. També era insistent, conjuntament, la demanda perquè els lectors de premsa optessin per les capçaleres en llengua catalana i s’incrementés el suport a l’escola catalana.
Un primer període que podríem qualificar d’afirmació és el que va de la primavera de 1930 fins a l’establiment de l’Estatut, en què comença l’ensenyament massiu de l’ensenyament de la llengua per a mestres de primària. El segon, és a partir de l’establiment de l’Estatut (final de 1932), quan se’n normalitza l’aprenentatge: el reconeixement legal del català incentiva les empreses i botigues i les administracions a impulsar-lo entre els seus treballadors. El tercer, la suspensió de l’Estatut, arran del 6 d’octubre de 1934, provoca un període de disminució d’activitat, principalment per la clausura d’entitats catalanistes i obreres. Amb l’esclat de la Guerra Civil, el darrer i la introducció de la “llengua materna” amb més amplitud a l’ensenyament primari, en manté l’aprenentatge, però bona part de les entitats que han fomentat l’ensenyament del català, les catòliques o vinculades a partits de dretes, no poden ja actuar per la liquidació a què són sotmeses. Tot i això, el pes inexorable de la guerra i dels conflictes va minvant un públic potencial, que, des de la base jove, va essent mobilitzat.
Els cursos van anar millorant a mesura que la capacitació de mestres, amb proves adequades, s’incrementa. Els cursos podien ser de pagament o gratuïts, de base elemental sobretot, perquè la majoria de la gent en tenia un coneixement ben limitat. El més usual era fer-ne dues o tres classes per setmana, de 20 a 30 sessions en un trimestre. L’aprenentatge impartit per Emili Vallès, Jaume Aimà, Carme Rigau, Esperança Figueras, Rosalina Poch, Joan Sales, Carles Varela, Delfí Dalmau, Manuel Gonzàlez Alba, entre altres, varen ser la base humana per a aquesta expansió on no podia arribar Fabra, com a figura atrafegada central.
I els cursos van arribar arreu dels Països Catalans, de la mà de l’Associació per la Cultura de Mallorca i la Diputació Provincial de les Balears; al País Valencià, amb les Normes de Castelló, amb el desplegament perseverant de Carles Salvador, des d’El Camí, el Centre d’Actuació Valencianista, Acció, Timó, la Protectora Valenciana o el Centre de Cultura Valenciana, emprant l’eina de cursos de valencià en premsa com a vehicle preeminent, amb el suport d’Enric Valor, des d’El Tio Cuc i un nucli actiu des de Castelló. Fins i tot la Catalunya del Nord, el territori on la presència d’un estat fondament jacobí i uniformista, hom podia pensar en la inexistència d’una activitat catalanitzadora. No fou així, gràcies a la iniciativa, presencial o amb premsa, de cursos agombolats per Lluís Pastre, Carles Grandó o Alfons Mias, entre altres.
El darrer curs encara l’ha de fer Pompeu Fabra el novembre de 1938. És un curs de català superior a la universitat.
A partir d’aquí una estricta clandestinitat sotja els pocs cursos que es poden fer en cases particulars o en entitats neutres i discretes. Foscor. No és fins a principi dels seixanta que tornen els cursos de català públicament. Enmig, una generació (i una altra en dansa) havien estat intensament espanyolitzada, sense demanar-ho, contra natura.
Com hauria estat la represa dels seixanta i setanta sense aquesta base adelerada de catalanització republicana? Des de vells mestres i velles estructures que es reconstruirien de bell nou, ara sense nom, però amb un anhel de refer el camí de tanta, tanta destrucció.