Tenia l'emoció de les primeres vegades, aquella sensació de preludi d'un cap de setmana de batecs inesborrables, pell eriçada al màxim i mirada al cel en record d'aquells que no ho podrien viure. Encara no s'havien inaugurat oficialment les festes de Moros i Cristians. Les tropes de l'exèrcit de la creu i els guerrers fidels a l'estendard de la mitja lluna assajaven la seua exhibició de força, aquella demostració de múscul que deixava captivats als habitants de la vila amb vestits d'ànima glaçada, músiques apoteòsiques de tensió combativa i balls de pupil·les obertes de bat a bat.
Era una entradeta, un matar el cuquet dels festers a les portes de cinc dies vibrants, que recorreria un tram dels vells carrers de Muro d'Alcoi, una població enclavada a la comarca del Comtat, a peus de la majestuosa Serra Mariola. La Xafigà, una de les colles de dolçaina i tabal més icòniques d'arreu del País Valencià, acompanyava l'últim acte de la filà la Llana abans de l'esclat joiós. Agafar les baquetes i ser part d'aquell patrimoni immaterial que són els Moros i Cristians, i fer-ho, a més, al teu poble, era una experiència impossible de descriure. Interpretar «Xavier el Coixo», una de les marxes mores més mítiques, era ja la cirereta del pastís a unes hores de màgia festera.
«Xavier el Coixo» no és una marxa mora qualsevol. Originalment confeccionada per a dolçaina i tabal, va estrenar-se l'any 1985 per a la capitania de la filà Tariks com a homenatge a un dels membres d'aquella filà. La peça, adaptada pel mestre José Rafael Pascual Vilaplana per a banda, ràpidament va traspassar les fronteres de la comarca. La seua popularització va produir-se tres anys més tard quan el mític grup Al Tall va incorporar-la al seu repertori.
L'entrada a la discografia dels referents de la música popular valenciana, d'aquella banda que va combinar tradició i modernitat a través de la seua riproposta, va possibilitar que la dolçaina accedira de ple dret a les melodies dels Moros i Cristians. Fins aleshores, hi havia una certa reticència de comptar amb les dolçaines per part de les bandes de música. «Xavier el Coixo» va contribuir a naturalitzar aquest instrument a la festa gran de moltes poblacions i comarques d'arreu del País Valencià —sovint arraconada envers el centralisme mediàtic de les Falles—, a l'exercici necessari de dignificació social i cultural d'un element indestriable de la nostra música, de les sonoritats valencianes. Ara, és impensable una entrada de Moros i Cristians sense la presència de la dolçaina.
L'autoria d'aquesta peça màgica, que ens transporta als confins d'Aràbia, a les terres àrides de les quals provenia el cabdill al-Azraq, és del percussionista Joan García Ivorra, qui malauradament va faltar aquesta setmana amb 74 anys. García Ivorra va ser un personatge importantíssim en la consolidació de La Xafigà i, en conseqüència, de les colles de dolçaina i tabal. I no fou només per llegar-nos aquesta marxa mora d'aventures aràbigues, sinó perquè va ajudar als membres del grup a perfeccionar el domini d'ambdós instruments i va estar involucrat en l'arranjament d'una altra cançó que ha dinamitat fronteres: la mítica «El tio Pep».
Si sense la tasca d'aquest murer, catedràtic de percussió i exdirector de l'Orquestra Simfònica d'Alacant no es podria entendre la història de la nostra cultura i de la nostra música, tampoc s'hauria pogut rescatar de l'oblit i del menyspreu institucional aquells instruments propis, la fonoteca que ha acompanyat al poble valencià durant generacions i generacions, de vegades de manera iconoclasta i contra el corrent hegemònic, sense les colles de dolçaines i tabals. Aquestes agrupacions mereixen un reconeixement que sovint no han tingut per part de les administracions i de les institucions. Sense la seua perseverança, seríem orfes de moltes expressions populars que formen part de la nostra melodia vital.
