Ahir es van complir cinc mesos de la posada en marxa de 3Cat, la plataforma de continguts amb què TV3 persegueix posicionar-se en un món que ha transformat els seus hàbits de consum audiovisual. Allà hi ha tot el contingut que s'emet per TV3 i Catalunya Ràdio, d'Eufòria a Joc de Cartes, de la sèrie danesa Borgen al Vosaltres mateixos, presentat per l'Andreu Buenafuente. "280.000 hores de catàleg en català", era l'esquer amb què els responsables es van llançar a la captura dels vells i nous usuaris.
La posada en marxa de la nova plataforma no hauria estat possible sense una visió estratègica; sense el convenciment per part dels gestors públics, que en un context de globalització i minorització lingüística, cal invertir molts recursos per fer forat en un mercat terriblement competitiu. Destinar diners, en definitiva.
Per això, fa de mal veure la curta visió de mires dels responsables públics valencians. Diguem-ho ras i curt: no ha existit, des de la seua creació, el convenciment que À Punt havia de ser un eix fonamental al voltant del qual ordir una indústria audiovisual potent. El Botànic -i, especialment, la seua pota socialista- va ser terriblement tímid en aquesta matèria. La llei estimava que a la tele i les ràdios públiques s'hi podia destinar entre el 0,3 i el 0,6% dels Pressupostos de la Generalitat. Tanmateix, la partida mai no superà el 0,4%, el que ha obligat els successius gestors a fer equilibrismes.
La situació encara s'agreujarà quan PP i Vox apliquen el corró parlamentari i aproven la proposició de llei amb que liquidaran l'anterior model de mitjans i posaran els ciments de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. La proposta de la dreta i l'ultradreta no fixa ni assegura una dotació econòmica. A hores d'ara és difícil saber si la indefinició té per objectiu escarransiment o el balafiament a cor que vols.
D'això, els valencians i les valencianes, en sabem força. Fou pel malbaratament de recursos -i
PP i Vox volen una tramitació exprés per a la nova llei d'À Punt, una batzegada desacomplexada contra els mitjans públics.
l'insostenible deute acumulat- que Alberto Fabra va decidir clausurar Canal 9. Van ser massa anys de Tómbola, telèfon i opinadors estrella procedents de Madrid. La tele que ara han dissenyat PP i Vox s'assembla terriblement a aquella Radiotelevisió Valenciana que va fer de la manipulació informativa i el control polític les seues senyes d'identitat. En llegir la proposició de la llei emergeix, indefectiblement, una sensació de déjà vu. Les declaracions prèvies dels impulsors de la mesura, però també la lectura entre línies del text legal, deixa ben a les clares que hi haurà una progressiva castellanització de la graella. Diuen que, d'aquesta manera, guanyaran audiència, un argument que, en última instància, rebla en la problematització de l'idioma.
La intenció dels dos partits de la dreta és que la nova llei de creació reba la llum verda de les Corts abans d'estiu, com si una legislació d'aquest tipus no fora un element cardinal d'una legislatura. L'anterior llei va ser fruit d'una llarga i tortuosíssima negociació de la qual també es féu partícip a la societat civil. PP i Vox volen una tramitació exprés, una batzegada desacomplexada. L'atac a la independència dels mitjans públics és, al capdavall, un atac a la democràcia.
No tindria cap sentit, per tant, mantenir-se immòbils. Des dels treballadors de la casa, que veuen amenaçat el seu quefer professional, fins a la societat civil, que és qui paga i té el dret a exigir uns mitjans públics, de qualitat i en valencià. És, en definitiva, una qüestió de salut pública.
