Vivim temps de polarització i tensió (no sols sobre la qüestió catalana) que legitimen a Espanya les invocacions per reunir la societat davant els «consensos constitucionals bàsics». Fins i tot quan aquestes apel·lacions es fan de bona fe, contenen implícita la trampa de fer veure que la Constitució s’ha violentat únicament des d’una banda. I tenen la intenció de preservar un marc constitucional que, des de la monarquia a la viciada relació entre la política i el poder judicial, té més vies d’aigua que el Titanic.
Es tracta d’un constitucionalisme parcial regit per la llei de l’embut. Com s’ha demostrat, tots els espanyols no són iguals davant la llei. Ni davant de la Constitució. Quan els líders de PP, C’s i alguns dirigents regionals del PSOE -terroritzats pels resultats a Andalusia- reclamen l’aplicació del 155 a Catalunya o la il·legalització dels partits independentistes, amb el desmantellament de l’entorn abertzale en el País Basc com a model, incorren en un bon grapat d’incongruències i contradiccions.
De primeres, hi ha una formació sobre l'escenari, Vox, que defensa un programa clarament inconstitucional en molts dels seus punts. La Constitució no sols era un pacte per beneir el regal franquista a les futures generacions en forma de monarquia parlamentària i indulgència amb als crims del règim. Vist amb perspectiva, la Carta Magna també contenia un pacte territorial difícil de pair per als franquistes de pota negra. L'intent de colp d'Estat del 23-F és fruit d'aquella tensió, tot i que el principal detonant foren els anys de plom d'ETA, un període farcit d'atemptats.
Ara, aquest pacte constitucional s'està impugnant de manera pacífica des de Catalunya, però també per unes altres vies: fa anys, des de la irrupció de l’aznarisme desbocat de la segona legislatura, que la dreta pretén corregir la part de l’acord constitucional que consideren que no ha funcionat. Aleshores era per la influència dels nacionalismes basc i català en la governabilitat de l’Estat. Després, per les polítiques educatives i culturals que «arraconaven» el castellà i alliçonaven les masses. Ara mateix, perquè aquelles mateixes masses, convenientment «alliçonades», s’han girat contra l’Estat. Aquest relat està funcionant, però l’agenda per «corregir» les desviacions territorials fa molt de temps que és sobre la taula. Molt abans que milions de persones donaren suport al procés de Catalunya.
Les pretensions de recentralització són clarament inconstitucionals, però Vox acabarà formant part del sistema -fent oix fingits i teatrets diversos, com ara presentar aquesta formació com el revers dretà de Podem, un insult a la intel·ligència- perquè, en el fons, aquest partit juga amb cartes que li agraden al retornat José Maria Aznar, autèntica ànima del rearmament ideològic de la dreta. Per fer-ho, però, s’ha de desmuntar el problema català per la via de la imposició i d’assimilar-lo a processos que hem viscut al País Basc. Un símil repugnant i una banalització de les víctimes d’ETA que, malgrat tot, moltes persones a la dreta de l’espectre (i fins i tot a l’esquerra) estan disposades a comprar.
Expressat d’una altra manera, per a la visió constitucionalista d’embut és imprescindible la producció de violència a Catalunya, de la intensitat que siga, perquè el símil acabe funcionant plenament. No és difícil imaginar les conseqüències polítiques i socials que se’n derivarien, per això la intensitat del debat sobre les mobilitzacions i el seu abast entre el sobiranisme. Per això, sense anar més lluny, l’apel·lació conjunta de Carles Puigdemont i Marta Rovira a una protesta «compromesa amb el civisme», recomanacions que han tingut un efecte limitat. O el mateix debat intern que es produïa a les protestes del passat 21-D. Hi ha moltes coses en joc.
La reacció dretana, tanmateix, va molt més enllà del tema territorial. L’avortament, els drets del col·lectiu LGTBI i dels immigrants són uns altres objectius de Vox. Pablo Casado ja ha apostat públicament per la reversió de la llei de terminis de l’avortament del 2010. I les diatribes del nou president del PP contra la immigració són indistingibles de les de Santiago Abascal.
«Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde». Jaime Gil de Biedmadixit.
