El malestar general d’un país “sfocato”

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Siguem sincers: la gent, la nostra gent, n’està fins als collons. Mossos d’Esquadra atonyinant bombers i el que no són bombers; Molt Honorables desautoritzats a la primera de canvi en demanar canvis al Departament d’Interior que després no es materialitzen i, tanmateix, Mossos confinats a les oficines departamentals sense complexos; dejunis del gènere inútil de 48 hores, de vergonya aliena per a tot aquell que tingui un mínim sentit del ridícul; en Tardà proposant de repetir un 9-N com si els ciutadans d’aquest país fóssim infants de parvulari; l’ANC i Òmnium cadascú per la seva banda sense la més mínima coordinació ni en l’estratègia a mitjà termini ni en la tàctica més immediata o, almenys, així ho fan notar –quelcom que és encara pitjor–; la CUP que sembla que faci de surfista esperant l’onada sense entendre que ells han d’ésser l’onada; i els torrons a la cantonada. I qui dia passa, any pateix.

 

Llegeixo una piulada d’en Bernat Dedéu a propòsit de la darrera sortida d’en Tardà. Dedéu es plany que amb polítics d’aquest calibre se li fa impossible de deixar l’alcoholisme. Li responc, parafrasejant en Keith Richards, que no, que no és pas l’alcoholisme el que esdevé impossible d’abandonar, sinó l’alcohol, que és prou diferent. De fet, haig de reconèixer que amb un altre col·lega sibarita proletari com servidor ja fa més d’un any que no ens dediquem a cap altra cosa que no sia el cultiu del col·leccionisme de formatges i ampolles –de vi, i del que vingui. L’altre dia li vaig portar un ròcafòrt d’en Carles i l’home encara ara brama d’alegria pels racons. Vist el panorama, què voleu que faci? 

 

Minuts més tard topo amb una altra piulada, ara del batlle de Montblanc, que s’afegeix a la vaga de fam: “Respecte al 21D demano que no hi hagi cap mena de violència ni d’enfrontament”. Violència? I la seva violència diària, què..? Enfrontament..? M’he perdut quelcom..? Qui ha dit que no volem enfrontar-nos-hi..? Rumio, astorat, i arribo a la conclusió que només li manca d’afegir aquella cançoneta catòlica apostòlica del tipus “recordeu que les imatges que pretenen aconseguir són…”. Fills de puta, penso: ens hauran guanyat mentalment? Hauran pogut imposar la seva hegemonia cultural i menjar-nos la testa fins aital nivell?

 

I així arriba un 21-D tan confús com la mateixa estratègia independentista. Confusa i confosa. Desenfocada. Incapaç de centrar-se en el que realment és urgent i important. Francament, mirem-nos als ulls i demanem-nos: la prioritat en aquests moments ha de ser gastar les energies que tenim i muntar un circ el 21-D a Barcelona, demostrant la més absoluta subordinació intel·lectual, política i cultural a Madrid? Els nostres actes i la nostra determinació política han de dependre del que decideixin aquella colla de ganàpies, i del nostre fetge sense més? Ens mobilitzarem només perquè aquests senyorets venen a reunir-se a casa nostra, mentre tenim un país que agonitza, uns polítics a l’exili i a la presó i una tasca incommensurable pendent? Quina és la utilitat de muntar el pollastre més gran de la història el dia que el consell de sinistres del país veí s’esdevé a casa nostra? Algú em pot dir què hi guanyarem de concret? Hom creu ingènuament que se sorprendran o canviaran d’opinió en veure la rebel·lió popular? Hom pensa realment que la premsa internacional veurà de cop la llum, si ens mobilitzem així? Doneu-me un sol argument, si us plau. Racional, si pot ésser.

Tornem-hi: la gent, la nostra gent, n’està fins als collons. Fins als collons de no poder fer res útil de debò, fins als collons d’ésser convocats a accions supèrflues i inofensives, siguin llacets, cançons, concentracions a les presons o tupinades. La gent, la nostra gent, el que demana a crits és que si s’ha d’arriscar, en cas de guanyar, serveixi d’alguna cosa, sigui quelcom realment transcendent: anar a les refotudes presons, obrir les refotudes portes que cal i alliberar-los; organitzar-se i fer tornar físicament els exiliats, a collibè si escau; declarar la refotuda independència i resistir i combatre el que vingui fins a les refotudes darreres conseqüències polítiques, econòmiques, físiques i psíquiques. Per això la nostra gent diumenge passat va optar per obrir els peatges. Almenys, si hipotequem la tarda del diumenge, devien pensar, això servirà perquè uns quants conciutadans s’estalviïn uns dinerets.

Dels darrers mesos, probablement el més interessant que s’ha escrit ha estat la carta sincera i sensible del pare d’en Raül Romeva. La subscric de dalt a baix. Deixem-nos de batalles simbòliques  i virtuals. Orientem-nos a allò pràctic, pragmàtic, material i físic: és hora de solucions concretes. Dures però concretes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.