El Clot

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Potser a primera vista és només això, un tros de pedra muda, un gra de formigó al rostre marítim de la capital. Un gra, a més, infectat. I lleig, massa lleig. Així és el Bloc dels Portuaris, última relíquia del barri del Clot. Una mena de Cabanyal dins del Cabanyal, el vell i turmentat poblat de pescadors de València. Una mola quadrada, quadriculada i molt monocolor, massa, per a les sensibilitats polítiques nouvingudes. Aquelles que fan Shoppening Night als mercats, competeixen per fer la xuplada més elegant al Clòtxina Fest i amansen les feres organitzant concerts per a gossos al Palau de la Música. Sí, talment, concerts per a mascotes i no es metàfora! I és que la pedra lletja pot ser equivalent a les cases de cartó al cançoner del veneçolà Alí Primera. Allà també els animals anaven a l’acadèmia i els humans habitaven els corrals o els ravals, que poca diferència hi havia i encara n’hi ha.

Si el Cabanyal s’ha convertit, almenys de moment, en el fracàs més sonor del tripartit, el Clot ha fet cim a l’hora de copsar una incapacitat política alarmant. Allà hi ha l’essència de tot el mal que féu Rita Barberà al vell poble mariner amb l’ànim patològic de partir-lo i perllongar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins a la platja. I també hi ha l’essència de la desídia i la manca de sensibilitat d’una esquerra teòricament compromesa a guarir la ferida tot just arribar al poder. Les dates i les dades són corrosives. Dels 168 habitatges del bloc, uns 40 són propietat municipal i vora una trentena estan ocupats des dels temps del Partit Popular per famílies tan pobres com les de les cançons d’Alí Primera. I la desena que resta estan tancades i plenes de brutícia. Al Clot, de fet, les rates no ixen de les clavegueres, sinó de les cases de titularitat pública. I això tampoc no es metàfora.

Al bloc, ni tampoc a la resta del Cabanyal, l’Ajuntament no ha fet res per mantenir en bones condicions els seus immobles ni per dignificar la vida dels qui els ocupen il·legalment però sí molt legítimament. Ni tan sols s’han molestat a saber qui viu ni què necessiten ni per què ni com han arribat fins allà. Ni miren ni veuen enllà de la pedra muda. Ignoren, per tant, que el formigó també té nom i pot ser Basilia i Antonio, iaia i nét, amb tres dies sense menjar calent perquè no tenen diners per comprar una bombona de gas. O Tomás, que s’ha fet els seus 30€ al mercat de vell per passar tota la setmana amb la dona i els tres fills. O Gloria, a qui li anul·laren els 420€ mensuals del RAI perquè diuen que no acudí a una cita convocada per una carta que mai no arribà perquè a molts patis de l’edifici no hi ha ni portes ni bústies ni res. “Haver donat una adreça més segura”, li respongueren.

El Bloc dels Portuaris, al barri del Clot, al cor del Cabanyal, és una metàfora de la manca de sensibilitat social del tripartit a l’Ajuntament de Valencia. On hi ha pobresa, alguns només veuen pedra lletja.

Un bloc on els xiquets juguen en un solar amb un únic tros asfaltat, vestigi d’un desaparegut camp de bàsquet. Des de la molt il·lustre Casa del Poble no sols no han netejat el solar ni l’han condicionat mínimament com a zona d’esplai, sinó que, quan començaren a arreglar els carrers dels voltants, el convertiren en pàrquing provisional. I al cap de poc, el tancaren quan algunes ments benpensant s’escandalitzaren en veure que els xiquets del barri feien de gorrillas. Hi ha qui s’indigna perquè els menuts pidolen una moneda, ja que això dóna mala imatge al Cabanyal, però no els molesta que visquen amb la llum i l’aigua punxades, fustigats pels judicis, ni que tinguen una nutrició tan deficitària que fer els tres menjars diaris no sempre és possible, consumir carn esdevé un luxe i fer un mos de peix una quimera.

Però n’hi ha més. Les últimes setmanes s’ha publicat als diaris que des de l’Ajuntament hi ha qui planteja enderrocar els blocs. Tal volta la gent del barri no menge clòtxines fins al singlot ni faça shoppening nocturn, però sí que consumeix informació. I per descomptat sent sotsobra i incertesa i una angoixa que incomprensiblement mai no es transforma en insurrecció. En el darrer reportatge, en Valencia Plaza, l’alcalde Joan Ribó afirmava que la hipotètica solsida seria l’últim que s’abordaria, ja a les acaballes del nou pla, qui sap si al 2020 o 2021 o 2022. I que, en tot cas, es garantiria el reallotjament. En un tal temps potser ja no serà alcalde ni governaran els seus. Quines explicacions donarà llavors?

Mantenir l’expectativa dels enderrocs, conrear rumors i jugar amb el futur d’un veïnat és un fet massa conegut al Cabanyal i terriblement mesquí. Des de l’Ajuntament, ja no importa el color polític, miren i només hi veuen la pedra. Una pedra que no els agrada i que deixa una cosa ben clara: no, encara no; els nostres encara no governen.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.