Entrevista

Joan Queralt: “Quina rebel·lió és aquesta que t’acusen de poder haver provocat?”

Joan Queralt (Barcelona, 1951) és catedràtic de Dret Penal per la Universitat de Barcelona. A més de la seua carrera acadèmica, el professor també és conegut per les seues intervencions i anàlisis als mitjans de comunicació. Analitzem amb ell les acusacions de la Fiscalia fetes públiques el 2 de novembre contra els dirigents independentistes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La Fiscalia s’ha pronunciat tal i com s’esperava, no?

Sí. No hi ha hagut cap sorpresa. Cap.

Quina importància té el fet que l’Advocacia General de l’Estat no acuse per rebel·lió?

Jo entenc que cap.

Per què?

L’escrit no és especialment bo ni interessant, però això és el de menys. Allò de l’Advocacia General de l’Estat és la carta per dir “jo he fet el que he pogut”, sabent que això no té cap transcendència necessàriament. Un exemple: quan el fiscal no va demanar la presó de Quim Forn, el Tribunal Suprem va mantenir Forn a la presó perquè VOX, acusació popular, la demanava. Jo crec que és jugar al parxís amb nens.

Pel que fa al que vostè diu que el Govern espanyol empra l’Advocacia per dir “he fet el que he pogut”, vostè pensa, de veritat, que el Govern espanyol ha fet el que ha pogut?

No, jo crec que no. No sé si ha collat molt o poc els fiscals, però que aquests han guanyat la partida està claríssim. La intensitat amb què ha actuat el Govern espanyol en aquest sentit no la conec, però segur que en sortiran coses.

Parla dels fiscals en plural, i no de la fiscal general de l’Estat, María José Segarra, en singular.

Els que manen a la Fiscalia són els fiscals del Tribunal Suprem i de vegades algun de l’Audiència Nacional. Com han organitzat això? Han posat de fiscal general la cap d’un Tribunal Superior de Justícia, és a dir: han posat un coronel a manar els generals. I això no funciona enlloc. I cada vegada que ha passat això, el fiscal general no ha manat res. Els altres eren més llests, tenen més antiguitat, se les saben totes. Això va passar en l’etapa de Juan Ortiz Úrculo [fiscal general de l’Estat entre 1996 i 1997], per exemple. És millor que hi posen un fiscal que no sigui de la carrera de fiscal, un jurista, per exemple, que no un fiscal d’inferior categoria.

Per què?

Perquè com que és un cos jeràrquic, els fiscals ho són del Tribunal Suprem. I la fiscal general, en aquest cas, és molt professional, molt bona persona, totes les virtuts que vulguem. Però el seu sostre professional era el de fiscal en cap d’un Tribunal Superior de Justícia com és el d’Andalusia.

Pensa que María José Segarra volia prescindir de la rebel·lió en l’acusació?

No ho sé. Però el vincle ordinari entre el Govern i la Fiscalia és la fiscal general de l’Estat. Llavors, has de tenir un interruptor potent. Si tens un filet d’electricitat, quan es carrega l’electricitat, es dispara el fusible.

Tenia vostè alguna esperança perquè María José Segarra, la fiscal general de l’Estat, nomenada amb el canvi de Govern a Espanya, rebaixara les peticions?

No. Si el Govern, via fiscal general de l’Estat, ha volgut fer un pols amb la Fiscalia, ha triat els pitjors escenaris.

La Fiscalia també acusa de malversació. És normal després del que va dir Cristóbal Montoro quan era Ministre d’Hisenda? Ell negava la malversació.

Hi ha una cosa que és ben estranya: no demanen la restitució dels diners. Que sempre es demana, com és lògic. Si ens roben els diners, en demanem la restitució. Per què no la demanen? Perquè aquests diners no s’han gastat. Llavors es basen en un peritatge de la Guàrdia Civil, que no està capacitada tècnicament per fer aquests peritatges, que els fa la comptabilitat pública perquè és una cosa ultrasupercomplicada... Tot perquè saben que el Ministeri d’Hisenda no els hi farà. Fins i tot passen factures del 2018! Quan estava la Generalitat de Catalunya intervinguda! Quan hi havia un part setmanal de tots els comptes. La capacitat de distraure diners per part de la Generalitat era nul·la.

És normal que l’empresa pública SEGIPSA quantifique les despeses dels locals oberts l’1 d’octubre com a argument per justificar la malversació?

El paper ho aguanta tot. Jo en un paper puc posar que soc el fill de Napoleó.

I les despeses de viatges institucionals, com les de Raül Romeva?

S’han de veure les carpetes. Qualsevol persona que conegui una mica l’administració sap que cada partida pressupostària genera un expedient per cada despesa. I cada carpeta poden ser 5, 10, 15 o 50 folis per cada despesa. Jo crec que aquí s’ha apuntat a tot. Han fet, com s’acostuma a fer, una acusació de màxims.

D’altra banda, s’acusa a Josep Lluís Trapero i a la cúpula dels Mossos d’Esquadra de “donar cobertura” a les manifestacions independentistes.

Però això no pot ser mai rebel·lió. Rebel·lió és alçar-se. El marc mental de la Fiscalia és que com no pot aturar l’alçament, que només el cita una vegada... El verb diu “alçar públicament i violenta”. Com que no s’han alçat, ho carrega tot a la violència. Però la violència és un adverbi. És com el “matar amb traïdoria”. Citen només la traïdoria, i la traïdoria és castigada només si es mata. Si no es mata, no es castiga. Un delicte, un tipus penal, és subjecte, verb i predicat. I aquí només s’agafa el predicat. Com a frase és incomplerta.

I als Jordis se’ls acusa d’assumir la possibilitat que provocaren fets violents...

... La possibilitat que provoquessin! Quina rebel·lió és aquesta que t’acusen de poder haver provocat? Això no és seriós, oi?

...Anava a afegir que, com a exemple, la Fiscalia destaca el crit de “no passaran”, que els recorda a “la determinació mostrada en la Guerra Civil”...

També citen el discurs del rei mostrant la gravetat de la situació. Literatura. Si això ho fa un advocat en el seu escrit, ni s’ho miren.

Als consellers se’ls acusa, sobretot, d’animar a la participació ciutadana.

Això estava en el seu ideari polític i el seu ideari polític és legítim, dit per tothom. Ser independentista és lícit. I no animen a matar, violar o robar.

Le Monde destaca que alguns fiscals acusen de violència, però en la interlocutòria només descriuen el risc, diu textualment.

“Se podría haber”. Clar...

Per què, pensa, demanen menys anys per a Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila?

Només els acusen de malversació. Caldria preguntar-li-ho al fiscal, però suposo que tenien un paper més secundari i alguns d’ells, a més, estan retirats de la política.

Vostè que ha estudiat a fons les interlocutòries, hi ha alguna gran diferència entre l’acusació de la Fiscalia i la instrucció de Pablo Llarena?

Són de la mateixa família. La Fiscalia agafa el mateix relat que Llarena, substancialment. La gran diferència és que a les interlocutòries no poses la pena. Una instrucció no demana penes. El que ha sobtat és el canvi d’orientació de l’Audiència Nacional: de sedició a rebel·lió contra el major Josep Lluís Trapero. Quan mai no s’havia parlat de rebel·lió a l’Audiència Nacional. Veurem la qualificació que fa el jutge quan acabi, però el que no pot fer és, per canviar la qualificació, canviar els fets. Els fets que determina el jutge d’instrucció són vinculants. La qualificació no. Això els advocats ho miraran. I veurem els propers dies. Divendres que ve, segurament.

I quin final n’espera?

Pronòstic reservat.

És habitual tanta similitud entre la instrucció del jutge i l’acusació de la Fiscalia?

Sí. I en aquests casos importants més encara.

Els criteris de la fiscalia poden canviar?

Al llarg del judici poden canviar els criteris de tots: de les acusacions i de les defenses. Això són conclusions provisionals. Quan es faci el judici i tothom hagi parlat i s’hagin demostrat o no els fets hi haurà les conclusions definitives. Llavors pot passar que no es canviï res o que es modifiqui. I això pot passar cada dia.

I de què dependria que això canviara?

Per exemple que sortissin fets més greus o en cas que algú digui que això va passar així i la prova determini el contrari. Depèn de la prova.

Què en pronostica, de tot plegat?

Hi ha una cosa que des de fora no se li dona molta importància, però que és molt important: el Tribunal Suprem voldrà fer una sentència per unanimitat. Llavors, això afavoreix certs magistrats que vulguin pactar a la baixa. És a dir, rebaixar la pena, passant de rebel·lió a sedició o a conspiració per la sedició. O passar a desordres públics. Tot això, si s’han juramentat per fer una sentència sense vots particulars, afavoreix als que van a la baixa. Sempre. Aquí i en qualsevol cas.

De quants anys estaríem parlant?

Volem saber ja massa. Hi ha una pista en la interlocutòria de la querella, que es va presentar per rebel·lió, sedició i malversació, tres delictes. I a la querella del novembre, del Tribunal Suprem, també parlava de conspiració per la rebel·lió, la mínima de les esmentades. Podria suposar, i parlo de memòria, entre 8 i 15 anys de presó. És una rebaixa substancial. La pena de 25 anys és la màxima que li posen per a un assassí.

Les defenses estan totalment segures que el Tribunal Europeu de Drets Humans resoldrà a favor dels encausats.

Es resoldrà, segurament, per garanties processals i constitucionals. Perquè no han acceptat proves, perquè el tribunal no era competent...

Vostè també n’està igual de convençut?

Sí. Jo penso que tothom ho està. També els magistrats.

Aprofitant que vostè sempre es mulla, li faig l’última pregunta, més política. Hi ha qui demana un nou o nous 3 d’octubre. Com pensa que hauria de reaccionar el país?

Amb calma, intel·ligència i fredor. Una cosa molt ben pensada, però no fer una cosa de rauxa, sinó de seny. Com sempre en la vida, un s’ha de controlar. I quan més et bull la sang és quan menys s’ha d’actuar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.