Presos nostres, presos altres

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha la idea més o menys general que, si no fas res mal fet, no tindràs problemes amb la justícia. Això ens dona una sensació de control: si segueixo les normes no he de passar pena, segur que no acabaré a la presó. També, massa sovint, indiferència pel sistema penitenciari i per les condicions de vida dels que s’hi troben: a mi no em passarà, no cal que me’n preocupi. En el pitjor dels casos, fins i tot hi ha qui arriba a pensar que qualsevol que es trobi a presó s’ho ha buscat i, per tant,  ja es mereix el que li passi. Això de buscar-s’ho és relatiu, però. Els darrers presos polítics han arrencat aquesta seguretat a una part important de la gent que la gaudia. Així, és possible anar a la presó sense haver comès cap delicte? Pot donar-se un judici injust que et condemni sense raó? Els jutges no són imparcials?

Massa gent sap de fa anys que això passa. Des d’anarquistes que acaben sent declarats innocents després que els empresonessin durant mesos per tenir els arxius informàtics codificats (com si fóssim lliures de gestionar la informació pròpia com ens sembli), fins a dones assassinades per les seves exparelles tot i haver-les denunciat perquè el jutge va creure que “exageraven” i va decidir no prendre cap mesura que les protegís, passant per veïns que tenien “pols estranya” a casa que acabava sent sabó (però, com que eren musulmans, algú havia decidit abans de demostrar-ho que ja eren terroristes) i que són absolts quan fa quatre anys que estan privats de llibertat.

L’estratègia d’ofec de la dissidència que està portant a terme l’Estat Espanyol no és nova, ni tan sols exclusiva d’aquest estat. El que passa és que, quan la dissidència es generalitza i arrossega tanta gent, de sobte la injustícia ja no és només un problema d’“antisistemes”, “histèriques” o “moros”. De sobte un gruix important de la població entén que, com diu la campanya d’Òmnium, demà podries ser tu. De fet, ja ets tu, o com a mínim els teus representants.

Seríem estúpids si deixéssim perdre aquesta oportunitat de reflexionar sobre un sistema que no funciona. Gràcies a l’altaveu que els mitjans han donat als presos polítics catalans, ara tenim més gent que mai sensibilitzada amb les injustícies que pateixen milers de persones. No només pel que fa als innocents que acaben empresonats, sinó també les condicions generals de les persones preses i, encara més important, què vol dir ser innocent o culpable en una societat injusta.

Fins a quin punt puc enorgullir-me de no haver robat mai si no m’ha calgut mai robar? Si sempre he tingut un plat a taula, si sempre he pogut calçar i vestir els meus fills, si he tingut oportunitat de treballar per cobrir les necessitats bàsiques pròpies i les dels que depenen de mi? Fins a quin punt puc enorgullir-me de no haver traficat amb droga (un dels delictes pels quals hi ha més dones a la presó, per exemple) si sempre he tingut altres maneres d’arribar a final de mes?

Analitzar la demografia de les persones empresonades ens ofereix un mirall pertorbador de com les oportunitats i les injustícies es reparteixen de manera desigual, de com l’educació en la violència com a solució condemna la societat a la violència, de com ser pobre i estranger és comprar números per a la rifa de la garjola. Amb això no vull justificar els que tenen conductes violentes, ni molt menys. Però sí que vull plantejar que la presó no eradica aquestes conductes, sinó que encara les perpetua. Si volem eliminar la violència ens cal actuar abans que esclati, i no pas un cop que ha esclatat. D’altra banda, la pena que imposem a les persones que delinqueixen és la privació de la llibertat. Ni més, ni menys. No hauríem d’agreujar-la amb càstigs addicionals. Passar fred, estar lluny de la família i la xarxa de suport, rebre violència per part d’alguns carcellers, etc., no forma part del pacte social: és una crueltat que hem d’evitar.

En el cas extrem de les persones que moren a la presó, les famílies es troben encara amb una altra violència: no sempre reben tota la informació que necessiten per entendre què ha passat. Això genera suspicàcies (d’altra banda, raonables, si tenim en compte les denúncies de violència que hi ha) que cal evitar de totes totes. Com a societat, ens hem de plantejar fins a quin punt les presons són útils o fins i tot necessàries. Com que aquest és un debat que previsiblement s’allargarà, mentre el tenim, solucionem el més urgent: que les presons no siguin centres de tortura per a ningú.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Bel Olid
Bel Olid

Escriptora. Autora de La mala reputació i Vents més salvatges.