A Mallorca, se li acaben les oportunitats?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El llarg camí del mallorquinisme progressista —paral·lel al del valencianisme— per assolir un pes social i electoral suficient per governar i intentar transformar la realitat ha estat extremadament dificultós. Ara que queda un any per a les eleccions autonòmiques a les Balears i Pitiüses i al País Valencià, és bo valorar-ho en la seva justa mesura i fer memòria. Mirem, per exemple, el cas illenc.

A les acaballes del franquisme la Mallorca que des de finals dels cinquanta i la primeria dels seixanta havia esdevingut un laboratori turístic emmarcat en les complexitats geopolítiques de la guerra freda —i que l’investigador Joan Buades ha explicat de forma brillant— havia evolucionat. Començaven a emergir uns sectors, febles i dispersos, procedents de les classes populars d’extracció majoritàriament rural, que anaven a la universitat. La generació que literàriament hem anomenat “dels setanta” —amb figures com Antònia Vicens, Llorenç Capellà, Antoni Serra o Guillem Frontera... tots sense carrera, val a dir!— fou la primera a tenir una certa formació superior. Als anys trenta la politització en clau nacional havia estat cosa de persones de la petita burgesia més o manco il·lustrada. L’obrerisme i el pes de les idees socialitzants en el proletariat agrari i urbà era minsa i reduïda a cercles concrets. El PCE i la CNT pintaren relativament poc. El republicanisme mallorquinista i el PSOE eren força hegemònics en el camp de l’esquerra.  

Quaranta anys després, l’escenari era diferent.  Els comunistes mallorquins, amb lideratges com Francesca Bosch i que l’historiador David Ginard ha estudiat com ningú, havien estat el fil roig del combat contra la dictadura. Dels socialistes ningú en sabia pràcticament res des de feia dècades. I la nova fornada de fills de la pagesia i del món del treball que emergia arribava amb idees fresques. Ho feia en dues direccions. Per una banda, i a l’empara del clima internacional forjat amb les conseqüències de 1968 i de l’eclosió de l’ecologisme i el feminisme, aquells joves progressistes defensaven posicions que mai ningú havia treballat abans: la defensa del territori i el medi ambient i la sensibilitat per la situació desfavorable de dones i minories era molt clara.

De l’altra banda, els moviments d’alliberament nacional, insurgents i anticolonialistes, de Vietnam a Algèria, i les relacions amb Catalunya o el País Basc, portaven a una visió diferent de com havia d’encarar-se el redreçament nacional de les Illes. D’aquell jovent, que militava —molt propi de l’època— a tota una galàxia de sigles de l’esquerra marxista oposada al “reformisme” del PCE i amb més o menys sensibilitat mallorquinista, va sorgir el primer nacionalisme progressista illenc des dels anys trenta. Primer PSI (Partit Socialista de les Illes) i després PSM (Partit Socialista de Mallorca) foren les eines creades. I les que sobrevisqueren. Després, la lectora o el lector ja ho saben, han passat uns  quaranta anys més.

L’esquerra sobiranista illenca, tot i els nombrosos defectes de fàbrica que arrosegava (manca d’èpica, incapacitat de construir relat, poca voluntat d’obrir-se a majories) no hi ha dubte que s’ha anticipat a la història. Les seves propostes nacionals, socials, ambientals i en gènere han estat pioneres. Avui una part important de la societat compra idees que el mallorquinisme progressista defensava tot sol en el passat. 
Dit això, som al 2018. I el tercer govern progressista amb participació del mallorquinisme d’esquerres encara el final d’un mandat amb molta oposició des d’alguns moviments socials, especialment l’ecologisme.

Les protestes del GOB i de Terraferida contra la turistificació tothom les té el cap. Durant aquesta legislatura qui aquestes lletres escriu s’ha queixat de la manca de ponts i d’entesa entre la societat civil i les forces de govern, especialment Més per Mallorca. Ara el mal està en gran part fet. El món i les Balears que vivim ja no són els de l’època d’aquells jovençans rojos, nacionalistes i ecologistes que, a la mort del vell feixista, posaren en marxa tants projectes i propostes. Potser, quan els vells han estat ells, no l’han acabat d’entendre, la Mallorca d’ara. Potser alguns joves d’ara tampoc estan a l’altura pel que fa al compromís cívic.

Sigui com sigui, s’acosten eleccions i venen els dilemes de sempre sense haver fet front als grans interrogants: com afrontam el canvi de model econòmic que necessita el nostre país? Com ho feim de forma efectiva?  Quin país tenim al cap —quan parlam de país futur— els que rebutjam la no-proposta del bloc reaccionari i antisocial que representen PP, Ciutadans i Vox? Podem vertebrar un comú denominador per avançar cap a una estratègia conjunta els propers quaranta anys? No ho sé, francament. 
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Trobat
Antoni Trobat

Periodista i historiador. Responsable de Relacions Internacionals al CIEMEN.