POLÍTICA ESPANYOLA

«A Espanya s'ha configurat un intel·lectual a imatge i semblança del poder»

Nascut a Portugalete (Biscaia) el 1940, en plena postguerra, el filòsof Javier Sádaba s’autodefineix com “un madrileny que manté un fil permanent amb Euskal Herria”. Potser per això observa una Espanya molt diferent de la dels seus veïns.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El biscaí Javier Sádaba és catedràtic honorari d’Ètica de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM). Ha residit més de la meitat de la seua vida a la capital de l’Estat, on va contraure matrimoni amb la seua “estimadíssima Elena” —que va faltar ara fa tres anys— i on van nàixer el seu fill i el seu nét. Ha escrit prop d’una cinquantena de títols, l’últim dels quals és Memorias desvergonzadas (Almuzara, 2018), un llibre “completament incorrecte” en què avala —com ha fet sempre— el dret d’autodeterminació. Aquest prestigiós filòsof va llegir el polèmic manifest que Madrileñ@s por el Derecho a Decidir va fer públic el 17 de setembre de 2017 al Teatro del Barrio. No vota gairebé mai i qüestiona “la manera com es va redactar una Constitució i la seua sacralització de la unitat d’Espanya”. És molt crític amb uns partits polítics que percep com “titelles d’una monarquia envoltada de diners”. Amb aquest discurs tan irreverent, Sádaba rep EL TEMPS al Café Comercial, en plena glorieta de Bilbao.

 

Els meus millors amics, la gent amb què parle més a gust, són de Madrid. Tanmateix, la defensa dels drets del poble basc m’ha fet xocar amb la majoria d’ells, especialment durant el pla Ibarretxe.

—I, per si no en tenia prou, ara s’involucra a fons en la defensa del dret a decidir de Catalunya...

—Sí. Encara que jo li dic dret d’autodeterminació. M’agrada més.

—Va llegir el manifest al Teatro del Barrio després que un jutge prohibira l’acte ne un espai de l’Ajuntament. Què li va semblar aquella prohibició?

—Els jutges, ací, compten amb un ambient favorable a l’hora de fer coses com aquesta. Disposen de carta blanca. I no pots esperar que els partits d’esquerra et defensen. No hi pots comptar.

—Resulta curiós.

—A mi no em sorprèn gaire. De la Transició ençà l’esquerra ha estat molt benèvola, molt condescendent. S’ha sabut integrar la mar de bé en l’establishment.

—Podem també?

—Podem té dues èpoques. Una primera de molt combativa que beu dels lemes del 15M: “no ens representen”, “PP i PSOE, la mateixa merda és” i “li diuen democràcia i no ho és”, i l’etapa posterior, quan han trepitjat moqueta.

—La moqueta canvia tothom.

—Tu pots tenir els dos peus fora de les institucions, tenir-ne un a fora i un altre a dins o tenir els dos peus a dins. El problema és que Podem hi ha entrat amb tots dos. Ara, per exemple, matisen el seu discurs sobre la Transició: han passat de criticar-la substancialment a dir que van fallar les elits i prou. I s’han fet bons amics del PSOE, que fins no fa gaire era el partit de la calç viva. Amb alguna gent de Podem sens dubte que es pot parlar, però amb els que negocien ara, no.

—Centrem-nos en Catalunya. Quin balanç fa del darrer any?

—Hi ha detalls del procés que m’han desorientat, com la marxa de Puigdemont a Bèlgica l’endemà de proclamar la independència. Diria que tot fou coherent fins l’1 d’octubre de 2017.

—Vostè no hauria optat per la declaració unilateral d’independència.

—No. L’1 d’octubre va transmetre una imatge tètrica de l’Estat espanyol. Era el moment més oportú per exigir una demanda majoritària de la societat catalana. Després van anar canviant les coses. Amb tot, he de dir que el referèndum em va semblar completament legal.

—Legal?

—Legítim. Vull dir que els catalans van refer-se de tots els entrebancs possibles i van poder votar en aquell referèndum. Jo li’n done el valor. Fins on se li’n pot donar, no ho sé. Continue pensant que els models més vàlids són els d’Escòcia i el Quebec, una combinació dels dos. Caldria haver explicitat que es pretenia una solució d’aquest tipus. Francament era difícil, perquè al davant hi ha el que hi ha... A la premsa espanyola, per exemple, jo no he vist ni un sol article en favor de Catalunya! Ni als diaris que es proclamen “lliures” i “independents” ni a les tertúlies televisives o radiofòniques. Com diria Chomsky, hi ha un seguit de tabús que conformen el nucli de l’Estat.

—Què caldria haver fet, doncs?

—En primer lloc, explicar bé el significat del dret d’autodeterminació, perquè no es tracta d’un cop de porta, com molts es pensen. Aquest dret es fonamenta en una negociació bilateral que concreta en què consistiria el possible divorci.

—La Constitució està blindada contra possibles divorcis. A l’article 2 parla de la “indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”.

—És tan cert això com que la Constitució canadenca tampoc no té reconegut aquest dret. I Escòcia? I Kosovo? No és la Constitució qui fa el poble, sinó el poble qui fa la Constitució. I si hi ha nacionalisme cultural, n’hi pot haver un de polític. A mi m’agrada més parlar de poble que no de nació i de sobiranisme o de separatisme en comptes de nacionalisme. Al capdavall és un tema merament democràtic, però la nostra democràcia té més forats que un formatge gruyère. Un dia, en un debat televisiu, [el socialista basc Nicolás] Redondo Terreros fins i tot es va negar a acceptar una independència del País Basc que fora votada favorablement per la majoria dels ciutadans espanyols. Sospite que ni tan sols així, no ho acceptarien. Suècia i Noruega mantenen una bona relació després del divorci, igual com la República Txeca i Eslovàquia. M’agradava quan el lehendakari Ibarretxe s’adreçava als espanyols “amb amabilitat”. Ara també caldria modelar el llenguatge.

—Com definiria el terme nació?

—És un conjunt de persones amb una història peculiar, una capacitat d’oralitzar-se de manera diferent i units per uns desitjos molt concrets. Una nació no implica necessàriament un Estat, però quan conflueixen tots aquests requisits, els seus ciutadans han de tenir reconegut el dret d’autodeterminació.

—Quin és el límit territorial de la nació basca? I el de la catalana?

—La nació basca inclou, sens dubte, Navarra i els tres territoris d’Iparralde. Com s’acostuma a dir allà, zazpiak bat, “les set en una”. I si jo fora català pensaria sempre en termes de Països Catalans, per bé que, en aquest cas, convé ser més moderat. Els valencians haurien de tenir l’opció de sumar-se, si així ho volen, al nucli de les quatre províncies catalanes.

—Molts autors, i fins i tot polítics, neguen la possibilitat de ser d’esquerres i nacionalista alhora.

—Això és molt cínic, no hi ha una incompatibilitat teòrica. Tu pots ser sobiranista i completament internacionalista. Catalunya o Euskadi poden unir-se a Europa i, a través d’ella, a la resta del món. Quan Fidel Castro deia “pàtria o mort” era nacionalista? A molts els agradava sentir-ho. Quan els porto-riquenys pretenien alliberar-se dels Estats Units, tota l’esquerra hi estava a favor. És com qui diu que li molesten tots els “ismes”, però no el socialisme. De vegades s’escriuen articles contra Catalunya que podrien aplicar-se perfectament a Espanya.

—De fet, hi ha un nacionalisme espanyol, malgrat que alguns el neguen.

—Qui nega l’existència del nacionalisme espanyol és un ultranacionalista en el pitjor dels sentits. El PSOE, sense anar més lluny, practica un nacionalisme... Però, és clar, un cop has demonitzat la paraula nacionalisme i l’has qualificat de “tancat”, de “xenòfob” i d’haver causat les calamitats més grans, com has d’acceptar que tu també ho ets? El PSOE és alhora republicà i monàrquic, quina contradicció més òbvia pot existir?

—Els mitjans espanyols generalistes, tal com comentava vostè, no donen cabuda a opinions favorables al sobiranisme. Sobta bastant.

—Avui dia, si algú vol informar-se bé, ha de fer-ho pels mitjans digitals. Els tradicionals són clans d’una mateixa tribu, no diuen res que no siga allò establert. 

—El Madrid del carrer és tan hostil com el comunicatiu?

—Hi ha gent que segueix fil per randa els editorials dels principals diaris i que, també des de posicions progressistes, mostra una actitud molt anticatalana. Però, sobretot, preval la indiferència. Una indiferència general contra tot. A Espanya ha triomfat la incultura. L’altre dia, l’escriptora Ángeles Caso ho va dir molt clarament: “En aquests moments, a Espanya hi ha més incultura que en temps de Franco”. És terrible, però en bona mesura és cert! A les tertúlies que escolten els ciutadans a la ràdio o que veuen a la televisió, tothom pensa igual en els temes fonamentals. Espanya s’ha convertit en un país de bars i turisme. Hi ha una por de pensar i un odi a l’excel·lència. Quan algú se separa del discurs establert, l’acusen de ser teòric, abstracte, filosòfic. D’altra banda, l’independentisme català també desorienta els seus propis seguidors. A qui han de fer cas? A Quim Torra o als sectors que han canviat el seu discurs?

—Amb relació a Catalunya, ha percebut silencis clamorosos entre els intel·lectuals espanyols tradicionalment considerats d’esquerres?

—No n’esperava més. A Espanya s’ha configurat un intel·lectual a imatge i semblança del poder. La gent que disposa de la seua columna, que vol preservar els seus privilegis. Hi ha persones, com Félix de Azúa, que són absolutament viscerals. Quan els escolte, em sent una rara avis.

—Quin futur preveu a Catalunya?

—M’agradaria que hi haguera un sol Estat universal, però mentre això arriba, ací tenim un parell de qüestions que es cuinen a foc lent: Euskadi i Catalunya. Ja hi poden abocar tanta aigua com vulguen, que la ferida continuarà oberta. Jo pense que ambdues parts cediran i que hi haurà un pacte gràcies al qual Catalunya incrementarà notablement el seu autogovern. I crec que els espanyols ho rebran amb satisfacció.

—És optimista, tenint en compte la radicalització de PP i Ciutadans...

—Qui havia de dir, fa ben pocs anys, que els diputats del PP i de Bildu compartirien un vi a l’eixida d’un ple del Parlament basc? Tant de bo que els polítics catalans demostren tenir habilitat i que troben algun líder més sòlid que els actuals. La política espanyola, en aquest sentit, evolucionarà en paral·lel. La gent ja s’ha oblidat que, ara fa dos anys, PSOE i Ciutadans van pactar un programa conjunt mentre Podem anomenava “casta” els socialistes. No m’agraden els grans lideratges, però en moments clau són necessaris. La situació actual és insostenible i hem de ser optimistes. Recordem que fou De Gaulle qui va permetre que Algèria votara la seua independència.

—Els presos haurien d’entrar en aquest possible acord, supose.

—I tant que sí! És una aberració que els presos no estiguen al carrer. I si hi ha una sentència condemnatòria, hi hauria d’haver un indult. Hi ha motius històrics perquè Espanya esdevinga una confederació asimètrica com Suïssa o que s’exploren fórmules com la de Hong Kong i la Xina o Grenlàndia i Dinamarca. Ja és l’hora de perdre la por i de parlar clar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.