- Vostè presideix una associació que recorda un polític republicà que sovint ha estat reivindicat per polítics monàrquics com ara José María Aznar o el mateix Mariano Rajoy.
- Lamentablement és així. Potser l’han reivindicat per una qüestió d’oportunisme polític, però no hi ha res més allunyat de la vida i de l’obra política de Manuel Azaña que el Partit Popular i les polítiques que ha practicat, que no s’assemblen a res del que Azaña va defensar durant la seua vida.
- Segons vostè, el pensament i l’obra d’Azaña té vigència, encara avui?
- Com tot el que va ocórrer en qualsevol trajectòria política de fa 80 o 90 anys, sempre hi ha llums i ombres. I hi ha plantejaments polítics que pense que tenen vigència. No s’ha heretat, ni de bon tros, la secularització a Espanya. Ni per descomptat el projecte educatiu de la Segona República. Ni tampoc altres plantejaments com ara la reforma territorial. Però hi ha coses a aportar d’aquest projecte, encara.
- Azaña encara té influència dins del moviment republicà espanyol?
- El moviment republicà espanyol és dispers i molt plural. En tot cas, és una figura respectada.
- Tot i que Azaña no va viure com a president els fets d’octubre de 1934, com va ser la seua relació amb Lluís Companys?
- No van ser enemics en cap cas. Quan Lluís Companys va ser encarcerat a Barcelona, Azaña estava allà perquè havia assistit al soterrar de Jaume Carner, que havia sigut ministre d’Hisenda. Azaña va tindre coneixement del que s’estava preparant. Ell no hi estava d’acord i va suggerir que aquest no era el camí. Amb Companys va tindre una relació d’amistat. Cal recordar que Companys va ser ministre de Manuel Azaña durant el primer bienni. Es coneixien de bell antuvi. Havien estat companys al Partit Reformista temps enrere. I mantingueren, durant el primer bienni, una relació jo diria que més que cordial. La relació va poder tindre els seus moments delicats ja en el context de la Guerra Civil.
- Perdone per la pregunta hipotètica, però com hauria reaccionat Azaña a aquells fets d’octubre de 1934 si haguera estat presidint la República o el Govern d’Espanya, segons vostè?
- Primer, jo crec que aquells fets no s’haurien produït. Si anem a l’origen d’allò, pense que va ser una aventura que trencava la legalitat, però és cert que el Govern central estava, també, trencant aquesta legalitat. Estava impedint que el Parlament de Catalunya legislara dins de les seues competències. Això ha tingut la seua rèplica últimament, quan el Govern duia al Tribunal Constitucional tot el que es feia a Catalunya. Aquesta dreta és successora d’aquella.
- Quaranta anys després de la dictadura, la monarquia es va reinstaurar per exprés desig de Franco. Però els borbons són identificats amb la democràcia per bona part dels espanyols.
- Això ha canviat bastant i, de fet, si no es publica en les enquestes del CIS res relatiu a la monarquia és perquè s’ha deixat de preguntar, perquè els resultats són bastant desfavorables. Crec que quan diem que hi ha aquesta complaença de la ciutadania espanyola amb els borbons no es parla amb rigor.
- Llavors, hi ha un descens d’aquesta simpatia?
- És evident. Es va començar a punxar la bombolla de sobreprotecció de la qual han gaudit molts anys quan s’han donat a conèixer les seues misèries. La institució és, per se, molt corrupta, tal com s’ha demostrat. I no només hi ha hagut una sobreprotecció, sinó també propaganda pura i dura prolongada en el temps des dels mitjans i les oligarquies. Cal recordar quan es casaven les infantes i els gernes dels reis eren presentats com els més grans esportistes i els més grans universitaris. Després, quan es coneix la veritat, ens trobem el que ens trobem. Hi havia una mena de baba nacional al voltant dels borbons.
- I vuitanta anys després, la monarquia té en Catalunya el seu principal problema, com el va tindre la República.
- Probablement a Catalunya s’ha accentuat un poc més aquest divorci per la desafortunada actuació de la monarquia. No sé si el discurs del rei del 3 d’octubre va ser per iniciativa pròpia...
- Ara hi aprofundim. Abans, com viuen la situació catalana des de la seua associació?
- Jo crec que és el principal problema, el de Catalunya, el que patim a hores d’ara. I no sembla que hi haja iniciativa política d’alçada per resoldre’l.
- I a qui culparia, principalment, d’això?
- No hi ha blanc i negre. Hi ha, per un costat, una política basada en la incomprensió del que és Catalunya per part del govern del Partit Popular. I també és cert que ha crescut de manera important el moviment independentista, que en molts casos pot tindre les seues raons, però que, amb objectivitat, hi ha unes altres raons que no són tals. L’apel·lació constant a que «Espanya ens roba», per exemple. Amb el temps es veurà que també han comès errors dins de l’independentisme quan han fet la pinça amb el règim corrupte de Convergència i Unió. També s’ha d’entendre que, per part de gent d’esquerres de la resta d’Espanya, hi haja una posició bel·ligerant, perquè gran part de l’independentisme ha donat suport a les polítiques més reaccionàries. No parle d’Esquerra Republicana, per descomptat. ERC ha guanyat importància més recentment. Catalunya ha liderat les privatitzacions en l’àmbit de la sanitat. I després, en polítiques socials, ha passat el mateix. Alhora, pense que no podem comparar la figura màrtir de Lluís Companys amb els que han marxat fora d’Espanya, sense afrontar els problemes i deixant a soles els qui s’hi han quedat. No sé si tothom ho veu així, però el senyor Puigdemont no pot arribar fins on va arribar per després marxar.
- Tornem a la monarquia. Felip VI va fer un discurs molt dur tot just ara fa un any, dos dies després del referèndum. Què va pensar quan el va escoltar?
- Jo, com a republicà, tinc una actitud molt crítica. Crec que va fer el pas estant molt mal aconsellat, segurament. Perquè si d’alguna cosa es pot defensar la figura d’aquesta peculiar direcció de l’Estat que tenim, és d’exercir el seu paper d’àrbitre, de moderador, de bastir algun pont... I el seu posicionament va ser de tancar files amb el Govern. No em va agradar gens.
- Com es va rebre el discurs del rei a Toledo, la seua ciutat?
- És que hi havia un clar posicionament del PSOE a favor... Cal tindre en compte que al nostre país el PSOE és el partit del règim, el partit que més ha fet per consolidar la monarquia i l’estat de coses que tenim en tots els aspectes. En aquell moment, el PSOE donava suport al Govern. I l’aparició del rei, en general, li va semblar bé a la gent, lamentablement.
- Catalunya va ser un dels motius que va fer caure Rajoy. Podria ajudar també a fer caure la monarquia?
- Sens dubte. Perquè si la desafecció cap a la monarquia ha crescut exponencialment durant els darrers anys, jo crec això s’ha donat molt més a Catalunya.
- Vostè manté contacte amb Catalunya?
- Hi tinc amics. Molts. I tinc preocupació, perquè tothom en té. S’ha produït una fractura social i això està a tot arreu. Negar-ho no ens condueix a res. És un fet que està a flor de pell.
- Els republicans, segons vostè, senten simpaties o més bé distàncies amb la causa independentista catalana?
- Simpaties no. Però tractem de comprendre les seues raons, tot i que sempre avantposant les nostres. El nostre plantejament passa per una profunda reforma o una ruptura amb la Constitució actual i crear un projecte constituent nou en forma de República.
- Segons vostè, quina és la millor situació per a Catalunya en aquests moments?
- No sabria dir quina, però per descomptat que passa per un procés de diàleg obert, sincer i sense cap mena de condició. Hi ha d’haver voluntat de resoldre els problemes, i això necessita de molt de temps i de la participació de molts actors.
- Vostè considera que hi ha presos polítics?
- Hi ha uns dirigents polítics que estan presos i no ho estan per delictes comuns. Hi poden haver fets que estan contemplats al codi penal, però aquest és un debat que no entenc bé del tot.
- I per últim, què en pronostica, de tot plegat?
- Tot ha d’acabar amb diàleg i partint de la premissa que ni l’Estat ni el moviment independentista tenen tota la raó. Hi ha d’haver una reflexió en ambdues parts i en l’independentisme hi ha d’haver cert pragmatisme. Jo sóc partidari de la ruptura, però no es pot seure a la taula amb posicions maximalistes de tot o res.