Les seves hòsties, la nostra calma

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El vicepresident del govern català, Pere Aragonès, considera que “Amb els cops sempre guanyarà l’Estat perquè nosaltres no en donarem. Hem de forçar l’Estat perquè negociï”. Ho va afirmar des dels micròfons de la ràdio de Can Godó, en una entrevista que li feien el mateix dia de l’aniversari del 20-S. És en aquestes dues frases del líder d’ERC on es concentra el gran dilema del moviment independentista d’avui. Dilema per no dir-ne nus, embolic, atzucac, o cul-de-sac. 

En aquest sentit, cal dir que el raonament d’Aragonès coixeja per diversos motius. Certament, comparteixo amb ell que a l’independentisme no li convé, almenys de moment, donar cops, per molts cops que rebi d’Espanya. Com a molt, l’únic cop –en singular– que convindria donar seria el cop -d’efecte, de gràcia, d’Estat...– definitiu. Tot i que em sembla que, en aquests moments, aquesta opció no és pas a l’ordre del dia ni al full de ruta d’absolutament ningú, ni tan sols d’aquells que no fa ni 10 anys es presentaven a les eleccions cridant a formatar el sistema de dalt a baix. 

Ara bé, que l’independentisme no hagi de donar cops no vol dir, ni molt menys, que si l’Estat en dóna, guanyi forçadament, pel fet que els catalans no s’hi tornaran amb més cops. Si alguna cosa ha fet palès l’any que venim de viure des del 20 de setembre del 2017 fins avui, és que quan més cops dóna l’Estat espanyol, més feble esdevé ell i la seva falsa democràcia: la seva debilitat, el seu desprestigi, la seva corcadura institucional i econòmica augmenta exponencialment. Si alguna cosa ha demostrat el darrer any que venim de viure és que l’Estat espanyol només cedeix i negocia quan l’obliguen des de fora. I si alguna cosa ha corroborat el darrer any que venim de viure és que no hi ha diplomàcia catalana més efectiva perquè Europa i els seus estats es vegin obligats a intervenir en el conflicte català que les bufetades de l’Estat espanyol. Si som honestos haurem d’assumir que Alemanya i Europa només s’han vist forçades a fer-hi alguna cosa –en contra de llur voluntat– quan els espanyols han actuat amb violència desenfrenada i els catalans hem mantingut la calma gandhiana. Òbviament, no és pas que els europeus siguin uns demòcrates empedreïts: senzillament passa que la violència espanyola genera una inestabilitat econòmica tal que posa en perill llurs interessos, inversions i intercanvis. I això és bàsicament el que els amoïna. 

Assumida la darrera idea, doncs, que cal forçar l’Estat a negociar –com bé diu Aragonès– és una evidència. La qüestió, tanmateix, és com. I per determinar el com caldria ésser conscients de quins instruments disposa avui l’independentisme per forçar aquesta negociació. De moment, ja hem vist que les eines polítiques, judicials i administratives són més aviat escasses, per no dir d’una efectivitat pràcticament nul·la. Fins i tot amb un govern espanyol en absoluta minoria, els diputats independentistes del Congrés han estat incapaços d’aconseguir res realment de gruix –no, l’apropament de presos no és cap victòria: és una humiliació més–. És a dir, àdhuc en un moment en què la correlació de forces al Congrés espanyol és clarament favorable a l’independentisme, els diputats catalans han estat pràcticament inútils i irrellevants per als interessos sobiranistes, per molt que en Tardà en llegir aquesta frase s’esgargamelli amb xiscles esfereïts. En canvi, la ironia del cas és que, fins ara, l’únic que realment ha pogut vèncer parcialment l’Estat espanyol és el poble de Catalunya al carrer suportant estoicament els cops dels espanyols. 

Vist així, doncs, la realitat és que ni les declaracions institucionals altisonants, ni els focs d’encenalls pomposos dels nostres representants polítics, ni les sentències contundents buides de contingut d’uns i altres, ni els recursos judicials, ni les perspicàcies parlamentàries, ni les astúcies de despatx, probablement res de tot això no servirà per obtenir l’anhelada taula de negociació, amb o sense mediació internacional. Mal ens pesi a molts, potser caldrà digerir que l’únic que veritablement ens pot menar a la victòria són les seves hòsties. I la nostra calma.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.