Llengües

L’‘asturianu’ frega la cooficialitat

Els avatars històrics van impedir que l’asturià fora reconegut com una llengua cooficial de l’Estat. Mancada d’aquesta salvaguarda jurídica ha sobreviscut al procés de castellanització a base de resistència i militància. Avui el 52% dels asturians el parlen i l’entenen. Ara el destronament de Javier Fernández al capdavant de l’FSA-PSOE obre la porta a aprovar la cooficialitat, amb el suport i l’impuls d’Esquerra Unida i Podem. El PP ha posat el crit al cel.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A l’Estat espanyol hi ha reconegudes l’existència de quatre llengües cooficials en els seus respectius territoris: el català, el gallec, l’èuscar i l’aranès. Aquesta llista, solidificada en l’imaginari col·lectiu, podria ampliar-se tan bon punt passen les eleccions autonòmiques: l’asturià, que fins ara no era reconeguda com a tal, demana pas per esdevenir la quinta llengua cooficial de l’Estat, i així reparar allò que moltes asturianes i asturians consideren un greuge històric. Agora o enxamás, ara o mai, diuen aquells que des de la Transició han brandat la bandera lingüística i han fet mans i mànigues per fer revertir el procés de castellanització. “Volen trencar Espanya!”, afirmen des del Partit Popular i la dreta més reaccionària del Principat, passejant pels carrers d’Uviéu i Xixón el fantasma espuri del separatisme. La demanda perifèrica causa calfreds entre els qui resten ancorats en el record de Don Pelayo. Vet aquí una reivindicació lingüística que els partidaris de la uniformització d’Espanya preferirien estalviar-se. 

La de l’asturià és, sobretot, una història silenciada, invisible als ulls de la majoria de la ciutadania. “Alguns volen fer veure que l’asturià no existeix, que és un dialecte i que no cal fer res per la seua preservació. Però és viu i ben viu”, assegura Inaciu Galán, president d’Iniciativa pol Asturianu, un dels col·lectius que lluita pel reconeixement. Segons la darrera enquesta de l’Academia de la Llingua Asturiana —datada el maig de 2017— el 52% de la població es capaç de parlar i entendre l’idioma. L’any 1983 el percentatge només arribava al 35%. Actualment el 25% de la població asturiana domina les quatre habilitats lingüístiques, és a dir, comprèn, llig, parla i escriu. I el 34% dels enquestats, a més, diuen haver tingut l’asturià com a llengua de la infància. En l’àmbit literari, autors com ara Xuan Bello, Lourdes Álvarez o Berta Piñán han contribuït a una certa efervescència literària. Dixebra, Hevia, Toli Morilla o Silvia Quesada han normalitzat l’idioma sobre els escenaris. I internet ha obert espais de comunicació per als qui fins fa poc no trobaven informació en el seu idioma en els mitjans convencionals. Tot plegat dóna compte de la vitalitat d’una llengua que ha hagut de sobreviure sense el refugi de la cooficialitat. “Sense cooficialitat no és possible la normalitat de la llengua”, assegura Mari Luz Pontón, escriptora i una de les responsables que avui la cooficialitat de l’asturià estiga a tocar. 

Una llengua als llimbs

Quines són, però, les raons que expliquen que l’asturià no siga reconeguda com a llengua oficial? Com es va gestar aquesta anomalia? La romanística considera l’asturià una de les llengües derivades del llatí que es parla a la península. El seu ús és ben present a tot el Principat fins ben entrat el segle XIX, quan el procés de castellanització s’accelera. La primera gramàtica asturiana data de 1869, abans fins i tot que la catalana, si bé quedà oblidada en un calaix. Després vindrien els anys de la postguerra i de la construcció dels grans mites de la nació espanyola. L’asturià Ramón Menéndez Pidal contribuí a alçar aquella bastida uniformitzadora. La presència de l’espanyol va créixer a Astúries però, tanmateix, per quan Franco va morir a El Pardo, el moviment partidari de la recuperació de la llengua ja havia agafat certa embranzida. El moment era crític. Als carrers el clam a favor de l’autonomia anà acompanyat de la reivindicació lingüística. Conceyu Bable, que feia anys que treballava per la recuperació i la dignificació de l’idioma, canalitzà aquella aspiració.

Aleshores arribà el temps de redactar el que hauria de ser el primer estatut autonòmic. El text que fou enviat a Madrid parlava expressament del bable com a “llengua pròpia” d’Astúries. Tanmateix, a la Carrera de San Jerónimo li aplicaren la tisora: la menció a la “llengua pròpia” desaparegué i s’optà per un molt més genèric i inconcret: “el bable gaudirà de protecció. Se’n promourà l’ús, la difusió en els mitjans de comunicació i l’ensenyament”. “El detall de no aparèixer com a llengua oficial ha marcat tot l’esdevenir posterior”, es lamenta Inaciu Galán, qui exerceix com a periodista, professor i escriptor. Mentre català, gallec i eusquera avançaven en el seu reconeixement jurídic, l’asturià quedava en una mena de llimbs lingüísticament parlant. 

Amb un parlament controlat per les forces de filiació espanyola —PP i PSOE—, mancats d’un partit asturianista fort, els partidaris de la llengua quedaven a expenses d’alguna eventualitat parlamentària per assolir les seues reivindicacions. En l’agenda de populars i socialistes no figurava la cooficialitat de la llengua. El 1998, tanmateix, s’aplicà un pegat a aquell dèficit històric. Aquell any el Partit Popular, condicionat pel Partíu Asturianista aprovà una Llei d’Ús i Promoció del bable/asturià, una iniciativa que, sobre el paper, havia de servir per impulsar la presència social de l’idioma. La Direcció General de Normalització Lingüística en quedava encarregada, per bé que els seus resultats han estat limitats. En aquella correlació de forces, l’opció d’aprovar la cooficialitat a través d’una reforma de l’estatut —que requeria el vot afirmatiu de dos terços dels diputats— semblava llunyana. Mentrestant, Esquerra Unida feia seua la bandera a favor de la cooficialitat. 

Aquella llei, reconeix Inaciu Galán, “va donar una certa oficialitat”. Tanmateix, diu el representant d’Iniciativa pol Asturianu, no es pot perdre de vista que “la societat asturiana no ha passat per un procés de normalització. Les elits dels partits sempre s’han mogut amb el convenciment que la llengua no serveix de res”. 

Fer créixer el planter

La Direcció General de Normalització Lingüística, segons les fonts consultades, tampoc no ha actuat mai com a tal. “Les persones que hi ha hagut al capdavant sempre han tingut bona voluntat, però han disposat de recursos escassos. La seua activitat ha estat molt limitada”, es lamenta David Guardado. Aquest filòleg va fundar fa sis anys Reciella, una entitat per promoure l’ús de l’asturià dins de les famílies. Del que es tractava era d’engrescar la xicalla amb l’asturià a través d’activitat lúdiques. Socialitzar-los, en definitiva. “Érem un grup de gent que proveníem de la militància lingüística —relata—. Vam començar a tenir fills i ens adonàrem de com de difícil era mantenir la transmissió de l’idioma en un entorn tan castellanitzat. Tots els esforços que fèiem per mantenir l’idioma xocaven amb el context”. 

Així fou com l’any 2011 va nàixer Reciella, Families Pol Asturianu. “Del que es tractava era de fer militància però amb una cara amable”, explica Guardado. Totes les setmanes organitzen alguna activitat per a xiquets i xiquetes i una vegada a l’any se citen en una gran trobada on es programen contacontes, concerts, competicions esportives... Començaren sent sis famílies i avui ja compten un centenar de socis. “Durant molt de temps s’havia reivindicat la cooficialitat. Però, tanmateix, si algun dia arribava, la cooficialitat no servia de res si no hi havia parlants —argumenta el promotor de Reciella—. S’estava posant molt d’èmfasi en el reconeixement legal però potser ens estàvem oblidant de promoure l’ús social de l’asturià”. No es pot perdre de vista, a més, que a les escoles, la llengua només està present a través d’una assignatura i que en els nivells de secundària, la llengua és optativa. 

El puny, la rosa i la llengua

Després d’anys de resistència, els defensors de l’idioma estan d’enhorabona. Perquè el Partit Socialista, que fins ara s’havia mostrat renuent a la cooficialitat, ha canviat de postura. I ho ha fet després que la militància situara en la secretaria general Adrián Barbón, en substitució de Javier Fernández. En aquell mateix congrés, la militància va votar a favor que l’FSA-PSOE incorpore la cooficialitat al seu programa electoral. Mari Luz Pontón, secretària d’Educació, universitat i política lingüística de l’equip de Barbón, fou una de les caps visibles de Socialistes pola Oficialidá. “El que no té sentit és que conservem el patrimoni arquitectònic o l’ós bru i ens desentenguem de la nostra llengua”, assegura Pontón, qui durant anys va conduir el primer programa infantil en asturià en una televisió local.

 “El procés de substitució lingüística és un fet contrastat —explica—. Aspirem a un model propi de cooficialitat, un model a l’asturiana, que siga inclusiu, progressiu i amable i que garantisca els drets lingüístics dels asturians”. L’actual composició del Parlament permetria que FSA-PSOE, Podem i Esquerra Unida aprovaren la modificació estatutària que garantiria la cooficialitat. Tanmateix, Javier Fernández, qui encara controla el grup parlamentari, no vol ni sentir-ne a parlar. Així que els defensors de l’idioma hauran d’esperar a la pròxima legislatura i creuar els dits perquè es mantinga l’actual correlació de forces.

El PSOE jacobí. Els quadres dirigents del PSOE, amb Javier Fernández al capdavant, han estat contraris a la cooficialitat.

La possible aprovació de la cooficialitat ha escandalitzat el Partit Popular i les forces més reaccionàries d’Astúries. La dreta ha tret a passejar l’espantall català. Segons Mercedes Fernández, la seua cap visible a Astúries, significaria l’“inici d’una senda irreversible” i “canviaria la vida de la gent”. A més, Fernández critica que l’oficialitat obligaria a donar per bones les normes de l’Academia de la Llingua. Fa uns dies, la periodista Isabel San Sebastián criticava l’obstinació dels socialistes per “crear un problema nacionalista on no n’hi ha” i els acusava de “tirar llenya al foc de la destrucció d’Espanya”. De la reclamació lingüística a l’independentisme en un sol pas. “Nosaltres volem defensar un patrimoni cultural i lingüístic, no separar-nos d’Espanya”, respon Mari Luz Pontón, qui es declara “asturiana, espanyola i europea”. 

Els populars, a més, esgrimeixen arguments econòmics per oposar-s’hi: calculen en 20 milions d’euros el que costaria aplicar la cooficialitat. “Això és absurd i demagog”, es lamenta Inaciu Galán, qui està convençut que el reconeixement de l’idioma contribuiria a generar riquesa gràcies a la potenciació de la indústria cultural. L’Academia de la Llingua Asturiana ha calculat que en cap cas no requeriria una inversió superior al 0,35% del pressupost de la comunitat autònoma. I les seues enquestes periòdiques demostren que vuit de cada deu asturians són favorables a fer aquest pas en favor de la dignificació de la llengua. “El PP es pensa que la cooficialitat pot ser un element de confrontació i s’equivoca”, al·lega Gaspar Llamazares, diputat d’Esquerra Unida al Parlament asturià. Qui va ser coordinador general del partit a nivell estatal riu en preguntar-li per l’argument econòmic del PP: “Aquests 20 milions sí que els importen, i no els que van perdonar amb la rebaixa de l’impost de successions? Això no se sosté de cap manera. Tampoc no s’entén que ací al costat, a Galícia, on governen amb majoria absoluta reconeguen el gallec com una llengua oficial. No sé per què els asturians no ens podem situar en igualtat de condicions. Sembla com si estiguérem castigats pel fet de ser el bressol de l’espanyolitat. El PP ha de resoldre la seua contradicció entre Covadonga i Galícia”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.