L’acostament és un dret, la llibertat és fer justícia

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La solució justa és la llibertat dels presos polítics. Ara que es parla de l’acostament dels presos com si fos un privilegi —o un intent matusser d’equiparar-los amb altres col·lectius de presos que no tenen res a veure— cal recordar que la llibertat és l’opció més lògica en aquest cas. Perquè estem parlant de presos preventius detinguts per delictes que no existeixen per a bona part dels juristes espanyols ni són homologables a la justícia europea, com demostren dia rere dia les respostes dels tribunals alemanys, belgues o suïssos a les euroordres del jutge Llarena.  

L’última prova del muntatge judicial va arribar la setmana passada en forma de reportatge emès per Televisió de Catalunya. El documental 20-S sobre els fets del 20 de setembre al voltant de la Conselleria d’Economia —pels quals s’acusa de rebel·lió Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, a més del major dels Mossos Josep Lluís Trapero— desmenteix clarament la versió judicial sobre l’ús de la violència i el retrat de Sànchez i Cuixart com a instigadors d’un presumpte aixecament. A les imatges es veu reiteradament com tots dos reclamen el caràcter pacífic de la mobilització, fan crides a la calma i, finalment, exigeixen la retirada dels assistents, tot i que alguns els acusen de traïdors. També es demostra clarament com la decisió de Cuixart i Sánchez es produeix al final de la nit, per demanar la dispersió tranquil·la dels manifestants i després que hi hagin pujat desenes de reporters gràfics, periodistes i manifestants.  En tot cas, si algú va demostrar deixadesa i imprudència temerària va ser la mateixa Guàrdia Civil, que hi va deixar dins armes i municions. 

El reportatge també confirma amb simples imatges totes les afirmacions de Josep Lluís Trapero, cap dels Mossos, en la seva declaració davant el jutge, molt concretament les que fan referència al fals rumor d’un intent de forçar l’entrada a la conselleria quan hi havia dos membres de la Guàrdia Civil fora de la porta de la Conselleria d’Economia —cosa que el jutge no creu per molt que el major Trapero li repeteixi sense vacil·lar. Les imatges del documental són testimoni que realment els dos guàrdies civils eren a la porta, acompanyats de membres del cos de Mossos d’Esquadra.  

Les proves en contra dels delictes de rebel·lió, sedició i malversació —s’ha de dir que les euroordres han anat canviant d’acusació a l’estil si l’encerto, l’endevino— creixen com bolets. Però, sobretot, ja que la presumpció d’innocència és prioritària, no apareixen les proves condemnatòries que sostinguen les acusacions d’ús de la violència o utilització del cos de Mossos com a força d’atac dels manifestants. 
El relat que s’ha alimentat sobre un aixecament violent no se sosté i les proves de malversació de fons públics no apareixen. La llibertat dels presos és, per tant, una solució que no hauria de fer por a un Govern democràtic. 

El trasllat dels presos a institucions penitenciàries catalanes és tota una altra cosa. No és cap privilegi ni cap concessió —evidentment— a cap opció política: és un dret reconegut per convencions europees, per la Llei  Orgànica de Règim Penitenciari i fins i tot per les Nacions Unides, que han publicat diverses normes sobre presoners, la més coneguda de les quals són les “Regles mínimes per al tractament de reclusos”, popularment conegudes com “Regles Nelson Mandela”. L’acostament és un dret. La llibertat és fer justícia.   

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps