Pròleg a un altre 18 de juny

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El relat independentista és abundant en dates assenyalades: el 9-N, el 27-S, l’1-O, els successius 11-S, etc. Ho és fins al punt que Òmnium va decidir fer una autoparòdia en una de les seves campanyes de captació de nous socis, ara fa un parell d’anys, triant l’eslògan “Avui és un dia no històric” que va estampar en milers de bosses de roba.

El cert, però, és que aquelles dates han marcat canvis molt significatius en la situació política del país. Per contra, avui parlaré d’una data que ningú recorda, i deu ser perquè no mereix ser recordada. Es tracta del 18 de juny del 2006. Aquell dia guanyava el Sí a l’Estatut, l’opció que havien defensat el gruix dels partits autonomistes (PSC, CiU, ICV) presentant-ho com un pas endavant que no podíem refusar. Fins i tot la direcció d’ERC, en un principi, havia acceptat aquest plantejament com a únic possible, per bé que les seves bases van obligar a rectificar el partit i van acabar optant pel No. El dia del referèndum, però, ni als carrers ni a les seus dels partits del Sí hi havia celebracions.

Tots sabien que el que s’havia aprovat distava molt de les aspiracions de la societat catalana: distava del que havia proposat la gent al “bus de l’Estatut” (el dret a l’autodeterminació va ser la demanda més reiterada) i distava del que s’havia aprovat al Parlament el 30 de setembre. Les grans aspiracions que havien motivat l’inici del procés de reforma van caure d’aquell text: definició de Catalunya com a nació, català com a llengua preferent, descentralització de la justícia, règim propi de finançament o el traspàs de ports i aeroports. I no tan sols era un Estatut retallat, sinó que allò aprovat podia ser paper mullat, com ha demostrat la no aplicació de molts dels seus punts, començant per la disposició addicional tercera sobre inversions.

Es podien preveure aquests incompliments perquè l’Estat ja havia demostrat la seva veritable cara, la seva naturalesa dominadora, el cim de la qual seria el recurs del PP i la sentència del Tribunal Constitucional del juny de 2010. Que les reivindicacions dels partits catalans fossin autonòmiques i que la intenció fos refundar Espanya, no pas trencar-la, no va evitar que es desfermessin els dimonis del nacionalisme d’Estat (recollida de firmes del PP, boicot als productes catalans, naixement de Ciutadans), un fenomen del qual s’ha culpat posteriorment l’independentisme.

Però, malgrat aquestes decepcions, aquell 18 de juny els partits autonomistes es conformaven a continuar gestionant la parcel·la, sense més horitzó de futur. Tan sols el sorgiment d’un moviment de base pel dret a decidir, amb la PDD, les consultes i les manifestacions, va provocar que la frustració no fos l’única sortida, sinó el naixement d’una alternativa basada en l’autodeterminació, i en aquest sentit la reacció a la sentència del TC va marcar un abans i un després (en una altra data, aquesta sí recordada: el 10-J).

Ara, diverses veus fan renéixer les aspiracions autonòmiques per ocupar el buit que està deixant un independentisme encara desorientat i tocat per la repressió. Foment del Treball o el PSOE ens parlen de reforma constitucional i millores en l’autogovern. Aquests sectors acusen el PP i l’independentisme, a parts iguals, de la situació actual. Vegeu, per exemple, el manifest del Grup Pròleg, format per gent de l’òrbita dels Comuns i del PSC. 

Però si Catalunya es reorientés, com proposen, cap a una reforma de l’Estatut, què provocaria que el desenllaç fos diferent de l’anterior? El 2006, la situació econòmica donava un marge molt més gran per a canvis en el model de finançament. I la situació política també era més còmoda per al PSOE, que era més fort. Avui qualsevol reforma constitucional passa pels vots de PP o Cs, dues forces en competició per la bandera del nacionalisme d’Estat i la mà dura. Conscients d’aquests límits, qualsevol procés de reforma acabarà generant la mateixa resignació amb què la gent va anar a votar Sí aquell 18 de juny. 

La paradoxa d’aquest autonomisme reviscolat és que, malgrat sorgir com a alternativa a l’independentisme, depenen de la força d’aquest. Perquè tan sols l’amenaça real de ruptura amb l’Estat farà que aquest algun dia es plantegi un autogovern més gran per a Catalunya. Tan sols la mobilització en favor de la independència ha sigut capaç de remoure els fonaments de l’Estat.

Amb quina força, substancialment més gran que la que tenien el 2006, aconseguiran aquests sectors autonomistes arrencar un nou pacte a l’Estat? Si no ho expliquen, és que es tracta d’una impostura: una retòrica reformista i federal per embolcallar un posicionament derrotista, fatalista, segons el qual la raó d’Estat ha prevalgut i prevaldrà sempre per sobre de la força de les societats mobilitzades.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).