Ciutadans i la mecànica de fluids

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa uns dies, mig en broma, vaig dir en Twitter que Ciutadans era l’últim gran invent del sistema bipartidista heretat de la Transició. Una aparent contradicció perquè, evidentment, tant Ciutadans com Podem i el volum dels seus electorats, impensables fins ara, són una esmena a aquell sistema. En tot cas, el que suggeria és que aquesta formació frontissa equilibra d’alguna manera la davallada del bipartidisme gairebé perfecte que regia fins ara, perquè els d’Albert Rivera serveixen el mateix per garantir el govern de Susana Díaz a Andalusia que per apuntalar un executiu moribund com el de Mariano Rajoy. PSOE i PP, per tant, es beneficien dins de la desfeta d’aquesta formació tan còmoda, altrament, per al conjunt del sistema. Especialment per als poders econòmics.

És una formació tan confortable per a les forces vives que regeixen l’Estat, del poder judicial als mitjans de comunicació passant per la Corona o el gran empresariat (un gran símbol: les manifestacions aplaudint les gestions de Felip VI per vendre vaixells de guerra a Aràbia Saudita), que, fins i tot, si en algun moment hi haguera un sorpasso definitiu de Ciutadans al Partit Popular, gairebé ningú, tret dels directament perjudicats, ho lamentaria. Més aviat, alguns mitjans fomenten obertament aquell relleu. Fins ací, les obvietats, que no són poques. La gran qüestió a dilucidar és si hi haurà alguna alternativa al que podria esdevenir un govern de PP i Ciutadans: a l’Estat i, tal vegada, al País Valencià. Més enllà del que van apuntant enquestes com la darrera del CIS.

En el joc per l’hegemonia, la formació de Rivera ha trobat en el nacionalisme espanyol una manera de menjar terreny al Partit Popular, fins el punt d’haver instal·lat un punt d’incomoditat en l’executiu de Rajoy. Vots per la dreta que, a més, no amenacen uns altres flancs: la regressió sociològica de l'espanyolisme és, aparentment, de tal magnitud, que Ciutadans pot conservar una certa imatge moderna malgrat explotar fins la nàusea el conflicte nacional. Uns altres eixos són el diàleg i col·laboració amb socialistes i populars, posar-se al servei «dels interessos generals» i jugar amb la transversalitat ideològica de la gent fent compatibles postulats progres amb actituds regressives: declaracions i posicions masclistes al costat de votacions en favor dels drets de les dones, defensa dels drets dels pensionistes i acord amb el PP per introduir millores irrisòries en les pensions o abstenció en qüestions com la despenalització de l’eutanàsia. El veritable punt fort, a més, és la virginitat en temes de corrupció. I com han estat capaços de cobrar-se peces de caça major com Chaves, Griñán i Cifuentes, en aquest darrer cas amb ajudes cosmètiques externes. Això i la joventut i la novetat de molts dels seus líders, sobretot Rivera i Inés Arrimadas.

Els beneficis de tot plegat estan en la recaptació electoral a tort i dret. El PP, que té un sol de votants sòlid, ensuma el perill: al País Valencià, això s’ha traduït en la recuperació a la desesperada de l’anticatalanisme més furibund, incloent pràctiques tan repulsives com facilitar les denúncies als docents suposadament adoctrinadors. Un discurs copiat directament del de Ciutadans a Catalunya. Si la lluita es concentra en el camp de la dreta, tal vegada el Botànic podrà retenir el govern de la Generalitat Valenciana. Si Ciutadans, malgrat aquesta deriva (o gràcies a ella) és capaç d’absorbir vot del PSPV-PSOE o fins i tot de Compromís, la renovació dels pactes de progrés es complicarà a la Generalitat i a ajuntaments tan significatius com València. Dit d’una altra manera, les hipotètiques expectatives de creixement de Compromís no servirien de res, perquè Podem, fins i tot si consuma un pacte amb Esquerra Unida, tampoc sembla tenir molt marge de creixement.

Una lectura semblant es pot fer a l’Estat: si Albert Rivera encolleix encara més la magra collita electoral de Pedro Sánchez, no hi haurà (tret d’un ensorrament apocalíptic del PP) pacte de progrés possible en les següents eleccions generals. Entre altres coses perquè, quan ja era possible, els dinosaures del PSOE preferiren l’autoimmolació. Qualsevol cosa abans que fer Sánchez president amb els vots d’independentistes, marxistes veneçolans i unes altres espècies de mal viure. Tot siga per la pàtria.

Davant d’això, a l’esquerra no li queda més remei que despullar les misèries de Ciutadans, posant en evidència el seu joc. En el cas del PSOE, deixant de jugar al mateix. I en el cas dels socialistes valencians, marcant distància ideològica. I no serà fàcil, perquè la manera d'actuar ha estat la de sumar Ciutadans en el Parlament per votar determinats temes amb el Botànic, per aïllar el PP.

En la present mecànica de fluids electorals, Ciutadans té la paella pel mànec. Amb tot el que això significa. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.