El cap de setmana passat es va anunciar des de Berlín un proper intent d’investidura de Carles Puigdemont tot afegint-hi que, en cas de no poder ser, es tornaria a provar amb Jordi Sánchez. Eduard Pujol ja havia dit que no tenen pas previst desobeir els dictàmens del Tribunal Constitucional per fer-ho possible i, per si de cas, Junts per Catalunya ha fixat un calendari amb uns quants dies de marge per arribar a una altra solució abans no es vagi a la convocatòria automàtica d’eleccions. Sí, tot això d’una tirada. D’aquest reguitzell de moviments se’n desprèn, a mode de conclusió, que Puigdemont no en resultarà pas un president executiu i és per aquest motiu que cada cop són més les veus que es pregunten si realment és necessari anar allargant la situació.
Si hi haurà unes noves eleccions ara mateix encara és una incògnita, encara que a dia d’avui tot sembla apuntar que no. Per si de cas, jo no hi posaria la mà al foc. Semblava que era una possibilitat que havia quedat descartada, però va revifar arran de l’entrevista que Puigdemont va concedir a TV3, malgrat les seves paraules textuals diguessin tot el contrari. En tot cas, que n’hi hagi o no, no depèn tant de la possibilitat que Puigdemont en resulti investit –que si no passa ara tampoc no passarà d’aquí pocs mesos- si no de les previsions que facin els sondejos per a Junts per Catalunya. Si els projecten uns resultats millors, segurament mantindran el bloqueig per forçar uns nous comicis. Si s’han de quedar igual o pitjor, ens estalviarem el fet de tornar a passar per les urnes i de posar en risc la majoria absoluta independentista.
Si tot això segueix una lògica, només pot ser aquesta que dèiem. Perquè a hores d’ara ningú no ha sabut explicar per què seria d’interès general per a l’independentisme i per a la ciutadania continuar en una fase d’estancament. De fet, fins i tot els resultats de l’enquesta interna de l’ANC, redactada amb un cert biaix per induir a validar unes segones eleccions, rebutgen aquest escenari. S’havia dit que la repetició electoral serviria per obstruir, amb l’ajuda del PNB, l’aprovació dels pressupostos espanyols. Ara ja sabem que no serà així. Alguns diuen encara que això és una manera de no acatar el 155, com si no s’hagués deixat la Generalitat quan el govern espanyol ho va manar i com si no s’hagués concorregut a les eleccions que ens van imposar. Fals, doncs.
Fins ara s’ha reservat a ERC el paper d’esgarriacries: el punxadiscs que abaixa la música a les cinc de la matinada, el cambrer que diu que avui no et pot servir més copes. Junts per Catalunya, en canvi, ha optat per apujar el volum i treure les darreres ampolles del magatzem.
Els decibels i la màquina de fum atordien el personal i ajudaven a fer oblidar el que s’havia dit en campanya. “Si vols que torni el President, has de votar el President” podria haver estat llegit com una mena de metàfora, d’acord. “Potser val la pena córrer el risc de sortir investit del Parlament per automàticament ser detingut” ja és més explícit i avui dia no és gens creïble, tot i que és evident que ningú no desitja cap detenció més. En cas d’anar a eleccions, doncs, caldrà que també valorin quin argumentari podran desplegar en la propera campanya: no podran reutilitzar els fulletons de l’anterior.
Si han d’acabar dient el que diu ERC –que cal replegar-se en les institucions per agafar forces i repensar com s’estructura la lluita independentista en els propers anys- potser no obtindran l’avantatge electoral que cerquen i no revertiran la situació progressiva de canvi d’hegemonies. Si opten per l’escalada dialèctica com fins ara i, un cop hagin obtingut un resultat més favorable, acaben fent igualment el que defensa ERC, aleshores es podrà parlar obertament d’enganyifa, però qui dia passa any empeny.
Sigui com sigui, amb eleccions o sense, amb un discurs o l’altre, la policia ja és dins de la discoteca i s’ha servit l’últim cubata d’avui. És qüestió de temps adonar-se que toca anar a esmorzar fort i fer una becaina per seguir amb la gresca tan aviat com sigui possible.
