L’acció de l’enemic

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Una vegada és coincidència, dues és casualitat i tres, l’acció de l’enemic”. Ho va dir Ian Fleming, escriptor anglès, per boca de James Bond, el seu personatge més famós. Fins i tot, hi ha una teoria que va més enllà i assegura que “la casualitat no existeix”, que tot plegat té un motiu o una causa.

L’autopista AP-7, que uneix el País Valencià i Catalunya, es va configurar fa més de 30 anys a partir de l’antiga N-340. Sota govern socialista, es va concebre en gran part com una autopista de peatge amb una concessió entre Alacant i Tarragona que expirava l’any 2006. És a dir, en teoria, el tram que creua el riu Sénia, frontera natural catalanovalenciana, hauria de ser gratuït des de fa ja més d’una dècada.

No obstant això, en arribar el moment d’alliberar l’autovia de la sagnia econòmica dels peatges, el Govern de José María Aznar (PP) va decidir prorrogar la concessió fins a final de 2019. Un temps en què Aznar va ser succeït novament pels socialistes i, a l’estil de Cánovas i Sagasta, el PP va tornar a la Moncloa, on Mariano Rajoy es manté per la inacció del PSOE. Un temps en què res no ha canviat a l’AP-7. Continuem pagant.

Amb tot, però, l’any 2020 no queda lluny i el Ministeri de Foment ja va dir que la via passarà a ser lliure de peatges. El problema és que, de nou, i sense cap sorpresa, el Govern espanyol s’ho està replantejant i assenyala ara que, quan acabe la concessió, totes les possibilitats estan obertes. Inclosa, és clar, la continuïtat del peatge. Un globus sonda amb trampa, atès que mantenir l’AP-7 de pagament seria tornar a defecar sobre una reivindicació històrica dels Països Catalans.

Tercera aposta de Madrid, doncs, pel peatge en l’artèria principal que connecta Alacant, València, Tarragona i Barcelona. Una, en la seua creació; dos, en la pròrroga de 2006; tres, en 2020. Una vegada és coincidència, dues és casualitat i tres... ja sabem què en deia Fleming.

El problema, però, és que la qüestió no s’acaba en l’AP-7, ni en el fet que en aquest temps han anat brollant autovies flamants i sense peatge al voltant de Madrid, el melic de la pell de brau. Una d’elles, l’A-3, que uneix el País Valencià amb la capital espanyola, i que allà batejaren com a “Autovia de l’Est”. De l’est de Madrid, és clar, que cal mesurar-ho tot des del quilòmetre zero, principi i final de tot plegat.

Els valencians tenim així més fàcil, ràpid i barat anar a Madrid que no pas a Barcelona en un efecte que es reprodueix amb el tren. L’AVE a Madrid va costar d’arribar però, finalment, amb una estació provisionalment eterna, el trajecte s’ha reduït a hora i mitja. “Madrid, a hora y media de la playa”, va titular la premsa espanyola el dia de la inauguració, i com “la playa”, casualment, és prop de València, doncs una cosa més que tenen “a l’est”.

El trajecte València-Barcelona en tren, en canvi, no sembla ser digne de l’AVE. És millor unir la segona i la tercera ciutats de l’Estat (la primera i la segona dels Països Catalans) amb un tren que, a mesura que passen els anys, alenteix el viatge soscavat per una via que ha de compartir amb l’infern de les rodalies i el drama del transport de mercaderies.

Entre València i Barcelona, les ciutats volgudes i germanes que cantava Teodor Llorente, ni en tren, ni per carretera. Ens besarà els peus la mateixa ona, com va escriure el poeta, però sembla que algú està entestat a esquarterar-ne la connexió per via terrestre. Si no, no s’explica que tampoc el corredor Mediterrani, la gran xarxa ferroviària que convertiria València i Barcelona en la Porta Sud de mercaderies d’Europa, haja estat boicotejada sistemàticament per l’Estat espanyol: sense pressupost, amb ajornaments sine die i una hostilitat manifesta.

Cal recordar que el Ministeri de Foment espanyol va ser l’únic de tot Europa en votar en contra del corredor Mediterrani per primar el corredor central que deixa el País Valencià en la més absoluta perifèria econòmica. Torne a repetir: dels vint-i-set estats europeus, un total de vint-i-sis, és a dir, el 96,3%, trobaven imprescindible el corredor mediterrani. Espanya fou l’única excepció, malgrat que l’obra beneficia el seu territori. El Govern espanyol prefereix les inversions i les vies per una altra part de l’Estat. Estil colonial, en diuen.

Autopista de peatge, ferrocarril lent i en via d’empitjorar, boicot al corredor, infrafinançament de les rodalies, dels aeroports, dels accessos als ports... Hom podria pensar que Madrid no té interès en la connexió entre Catalunya i el País Valencià o en el bon funcionament intern d’ambdós territoris. Recordeu Fleming: “Una vegada és coincidència, dues és casualitat i tres, l’acció de l’enemic”. N’aprenem o continuem ofrenant noves glòries?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio