No, Manolo Escobar no era franquista. I no ho era malgrat l’intent d’apropiació perversa per part dels ultres espanyols i dels que no ho són tant —d’ultres, és clar— d’una de les seues cançons senyeres: “Y que viva España”. En les marxes unionistes de Barcelona s’ha corejat sense descans i tota mena de feixistes ibèrics han pujat al carro furtat i ara rehabilitat per fer rodar el discurs xenòfob i violent. Se’ls ha vist a la plaça de Sant Jaume a tota virolla els altaveus i introduint la salutació nazi com a moviment innovador del pasdoble. I a València, per exemple, han amenaçat Mónica Oltra de nit, a sa casa, apujant el volum i amb la cara tapada amb màscares de Scream, aquell assassí en sèrie de la filmografia comercial i barata.
Els mitjans espanyols, en especial El Español, tot una pura indigestió etimològica, han volgut fer d’Escobar una espècie de Guevara de la nova espanyolitat exhumada. Aquest diari ha arribat a publicar llistes musicals amb aquella cançó seguida d’unes altres no tan innocents com ara l’Himne a la Guàrdia Civil o el de la Legió. I ha aconsellat de fer-les sonar a casa, al cotxe o al mòbil, especialment a Catalunya, en un Dos de Maig etern amb guerrilla instrumental inclosa, en tots els sentits del terme.
Però el punt àlgid del porompompero mediàtic arribà amb l’entrevista del passat 4 de novembre a Vanessa García, la filla del cantant, mort l’octubre de 2013. “La filla de Manolo Escobar trenca el guió: li hauria agradat que els catalans pogueren decidir”. Un guió estripat o un coitus interruptus, ja que tot nacionalisme és emocional, això diuen, per tant hormonal i entrecuix en definitiva. En l’entrevista, la progenitora destaca l’apoliticisme del pare i dóna per fet que hauria estat a favor d’un referèndum: “Com a amant de la llibertat crec que hauria preferit que la gent fos lliure de triar i de votar”. I afegeix una altra dada demolidora: “Estava cansat de tant de Viva España”. I conclou: “Els no independentistes se l’han apropiada”.
A més, és una composició fallida com a himne perquè no va nàixer com a tal. El mateix Escobar tingué dubtes d’incorporar-la al repertori per la indiscriminada concatenació de tòpics. Un fet significatiu per a qui convertí diversos centenars de cançons en una descripció costumista, i molt monolítica, del tardofranquisme. De fet, Escobar es negava a cantar-la en els últims concerts i es reconcilià amb ella arran de les victòries futbolístiques de la selecció espanyola a l’Eurocopa de 2008 i el Mundial de 2010. Per últim, quina melodia que aspire a càntic de la unitat d’Espanya pot haver estat composta, precisament, per dos belgues? El 1973 Leo Caerts i Leo Rozenstraten, idearen una lletra tan naif, “La vida tiene otro sabor / y España es la mejor”, que com a himne nacional posaria en qüestió el coeficient intel·lectual dels seus ciutadans.
No. Ni franquista ni revolucionari. Manolo Escobar fou un eficient producte del seu temps. Una elaboració sociològica del desarrollismo dels seixanta. I malgrat tots els afalacs que replegà del franquisme, l’únic ullet que li tancà és en la lletra “Llevo dos banderas”, de 1972, on el protagonista de la cançó exalta els seus orígens espanyols i mexicans: “Las dos son orgullo / de dos razas bravas / Una lleva el águila / la otra el león”. Una excepció en un cançoner deliberadament alegre i popular i que fins i tot fou considerat per Manuel Vázquez Montalbán com a precursor de la cançó protesta castellana. Així ho destaca en Crónica sentimental de España quan es refereix al pasdoble “Ni se compra”, de 1960: “Ni se compra ni se vende / el cariño verdadero / No hay en el mundo dinero / para comprar los quereres”.
I és que alguna cosa devia deixar dins del xiquet Manolo el mestre republicà que l’educà a ell i als nou germans a Las Norias de Daza, pedania d’El Ejido. Amb 15 anys emigrà a Barcelona i, després de diversos oficis, es dedicà a la cançó. I triomfà fins a inocular un relat fàcil i costumista a tota una generació. Un perfil d’espanyol que riu malgrat les dissorts i que estima la dona quasi més com a pare protector, sobreactuadament possessiu i religiós, que com a amant. I tant arribà a ser fill de la seua època que es convertí en model perfecte de la vintena de pel·lícules amb gran èxit de taquilla i sense cap transcendència cinematogràfica que protagonitzà. Un model de coherència del “fill no et claves en política”, que quan més prop estigué del marxisme fou amb el cognom de la seua dona, Anita Marx, una alemanya d’aquelles que ensenyaven cuixa en l’Espanya inaugurada al turisme i amb qui acabà vivint i morint a Benidorm, la gran meca de la rajola i el sis-cents.
Per tant, i sense cap manipulació possible, doncs, perquè no, que visca Espanya. I també el dret a decidir i la República Catalana. I, per descomptat, que visca Manolo Escobar!
