Mentides podrides

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A batxillerat hi ha una assignatura optativa que es diu “Lògica i metodologia”. És optativa per a la gent de lletres, però hauria de ser obligatòria per a tothom. Ajuda a pensar de manera endreçada, a argumentar i a detectar fal·làcies. Forma part de la filosofia, aquella assignatura que de tant en tant perilla, perquè hi ha un interès sospitós a fer-nos creure que és “inútil”. Sabeu la dita que diu “si servís per a res, votar estaria prohibit”? S’ha demostrat abastament amb el referèndum de l’1 d’octubre: el cop que votar havia de servir per a més, van intentar prohibir-ho. Com que prohibir la filosofia podria despertar-hi un interès perillós, els que mouen els fils han pres la mateixa estratègia que amb la política: escampar la veu que és avorrida, absurda, incomprensible. Que no serveix per a res. Que no va amb tu.

Sovint, llegint segons quina premsa, escoltant les declaracions de segons quins polítics, penso en aquella assignatura, i com fan servir totes les estratègies tramposes que tenen a l’abast per fer veure que passa el que no passa, o per fer veure que no passa el que passa. No hi ha presos polítics, diuen, i tot seguit persegueixen encara més independentistes. Els CDR són violents, diuen, i tot seguit fan com si sentissin ploure quan es denuncien els nombrosos actes violents dels feixistes. Va de democràcia, diuen, i es tanquen en banda al diàleg.

Un problema greu d’aquest estat permanent de mitja mentida o mentida sencera és que es devalua la veritat. De cop, tot és opinable. Se sotraguen les bases del que creiem com a societat, dels valors que compartim. La idea és que si hi ha algú que diu que la terra és plana, contra tot el que sabem fins ara i sense aportar-ne cap mena de prova, cal respectar-ho com una opinió més. I no, hi ha opinions que no són respectables. Perquè no són opinions, sinó absurditats. Perquè no provenen de la creença sincera, sinó de la mentida malintencionada. Perquè no busquen entendre res, sinó legitimar l’odi que propaguen.

Aquests mentiders professionals, que diuen el que calgui per servir els seus objectius, utilitzen més que cap altra la fal·làcia de presentar l’anècdota com a categoria, i la categoria com a anècdota. Surten quatre encaputxats a cremar contenidors i, de cop, tot el moviment independentista, que compta amb el suport de més de dos milions de persones, és violent. En canvi, les dues-centes agressions de la ultradreta unionista a persones que portaven el llaç groc o algun altre símbol independentista (i que ha documentat en un parell de mesos el periodista Jordi Borràs), són “casos aïllats”.

Els mestres del discurs de la mentida tenen un problema: pot ser que dins l’Estat Espanyol moguin prou fils per sostenir el decorat de la fal·làcia, però a l’estranger les coses van d’una altra manera. Un tribunal alemany diu ben clar que no hi pot haver rebel·lió perquè no hi ha hagut violència, per molt que s’entestin a repetir-ho els que la fan servir sense escrúpols. Això, que pot semblar un detall, és clau. És allà on descansa tot el mecanisme que s’ha activat per mirar d’acabar, de manera il·legítima, amb el moviment independentista.

Al Regne d’Espanya no han entès que això no va de líders, i per això insisteixen tant a empresonar-los. Els líders s’han limitat a tirar endavant el mandat que han rebut a les urnes, no només al referèndum que alguns no volen que valgui i que ens va costar tant de defensar, sinó també a les eleccions imposades per la via del 155 (que és com dir l’article 26, de tant com els califes se n’inventen les aplicacions i les conseqüències ad hoc).

I ho han fet, ho estan fent, per la via més pacífica possible, amb intents de negociar fins i tot més enllà del que sembla raonable. Per això mateix l’única possibilitat que té l’Estat Espanyol d’aturar-los és inventar-se delictes on no n’hi ha, i per això és tan important el fet que un tribunal estranger assenyali l’evident: la violència se la inventen.

En el mateix sentit és un cop fort que Bèlgica demani explicacions sobre la geolocalització il·legal del cotxe del President Puigdemont, sense l’ordre judicial pertinent i saltant-se sense escrúpols la legalitat internacional. És Europa que llança un missatge clar: aquest no és el vostre feu, aquí no moveu els fils, aquí s’han de complir unes normes.

Haurem d’estar atents, però, perquè tenir la raó no sol ser garantia de res. Tenim la raó, tenim les raons, però hi ha moltíssimes maneres en què ens poden represaliar. I ho faran. La qüestió és que no hi ha marxa enrere, ens volen esclafar fem el que fem. Així que, tant per tant, tirem endavant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Bel Olid
Bel Olid

Escriptora. Autora de La mala reputació i Vents més salvatges.