En les darreres setmanes hem viscut un dels episodis més indignants des que l’Estat va decidir engegar la maquinària repressiva sense cap mena de complex ni aturador. L’encarcerament de Jordi Turull, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Josep Rull i Raül Romeva, amb l’exili de Marta Rovira, va anar seguit de la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya, tan bon punt va superar la frontera de Dinamarca. El carrer va tornar a esclatar i no mostra símptomes de reculada. Mentrestant, des de l’àmbit polític, social i cívic es gesta la configuració d’un front comú contra la repressió i des de l’estranger es tracta d’implementar la internacionalització del conflicte. Tot amb el gran contratemps que ha suposat la detenció de Puigdemont, amb una possible extradició que encara resta en l’aire. I amb dues bones notícies: Bèlgica no contempla risc de fuga en Lluís Puig, Meritxell Serret i Antoni Comín; i la justícia escocesa, tot i retirar-li el passaport, ha deixat lliure Clara Ponsatí, que haurà de tornar a comparèixer el 18 d’abril. Mentrestant, Anna Gabriel i Marta Rovira continuen a Suïssa.
Tal com alerten els advocats dels encausats i els especialistes en dret, qualsevol pronòstic és arriscat. El que sí que es pot copsar des de fa ja temps és que l’estratègia de l’Estat espanyol no canviarà. Perquè, certament, no en tenen cap més. Des del minut 0 del procés, el Govern espanyol va preferir afrontar el problema català des de la judicialització. Al·lèrgics al diàleg i a la convivència, el Govern i l’aparell judicial estatal demostren inoperància innata a l’hora de resoldre els conflictes polítics. La tensió els va bé, i disposen d’aparells legals i mediàtics per prolongar-la. La història ha demostrat que Espanya no es manté si no és per la imposició. El que tenim avui només és un exemple més.
La indignació esclata quan el resultat d’aquesta estratègia de l’Estat són persones empresonades i exiliades gràcies a interlocutòries judicials intencionades. I, per descomptat, famílies angoixades. Les imatges dels consellers acomiadant-se de les seues parelles a l’entrada del Suprem eren d’allò més dramàtiques. Per acabar-ho d’adobar, l’actitud provocadora del PP i de C’s i el cinisme del bloc del 155 acaba per aprofundir més la ferida. I també per trencar la convivència que tant diuen defensar.
Qui són, realment, els violents? Els qui fins ara no han pogut ser extradits perquè els codis penals europeus no contemplen un delicte de rebel·lió sense violència pel mig? O els qui inclouen forçosament la violència en les interlocutòries perquè els entreguen els enemics i satisfer la seua set de venjança? L’escrit de processament que ha servit per justificar els darrers empresonaments i la reactivació de les euroordres de detenció comparava els fets del 20 de setembre davant del Departament d’Economia amb “una suposada presa d’ostatges mitjançant trets a l’aire”. La verdadera violència, tal com denuncien mitjans estrangers com ara Der Spiegel, Süddeutsche Zeitung o The Times, és la que es practica des dels jutjats per perseguir objectius polítics a còpia de fer créixer la xifra de víctimes, que són els dirigents polítics escollits democràticament. Més ben dit, sí que hi ha més violència. Per exemple, l’incendi que va patir l’Ateneu Popular de Sarrià la matinada de dimecres a dijous. L’edifici despertava incendiat, amb la teulada caiguda i amb esvàstiques pintades que, segurament, constitueixen menys odi que el mecànic reusenc acusat per no voler reparar el cotxe d’un policia.
La decisió de la justícia alemanya marcarà el futur de tot plegat. L’Estat no recularà pas, tant de bo continue enfront del seu mirall.
