La propera generació (o quan el dimoni ja no vestirà de Prada)

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els actuals xiquets i xiquetes, els adolescents presents, seran grans en pocs anys. Seran la propera generació, la que s’incorporarà a la societat per treballar, fer classe, regir institucions, guanyar competicions esportives, dur fills al món o, simplement, sobreviure. Una generació que està creixent en unes condicions que no són exactament les nostres, la de la gent que vam créixer i ens vam educar en aquesta democràcia raonablement (fins ara) imperfecta. 

La canalla del present ha vist columnes de vehicles policials acomiadats al crit de «a por ellos!». Ha vist escenes de violència i càrregues contra gent pacífica. Tot i que en l’imaginari de molta gent aquells ciutadans radicalment normals foren titllats de «radicals» i «sediciosos». La projecció fictícia i interessada sobre Catalunya del clima de violència que es va viure al País Basc quan ETA posava bombes. Una perversió insuportable per qualsevol que conega la realitat de les mobilitzacions independentistes. Més enllà d’ideologies i prejudicis.

La nostra progènie està veient com cantants, humoristes i tuitaries compareixen davant el jutge i, en molts casos, són engarjolats

Els estudiants de primària i secundària del 2018 han vist normalitzada la presència de dirigents independentistes en presó, ja siga polítics o membres de la societat civil. Presentats com a gent perillosa, enemiga, que mereix les desmesurades mesures cautelars que se’ls està aplicant. Els ha vist ridiculitzats a la televisió i les xarxes. Els nens i nenes canten cançonetes als esbarjos en les quals apareix Carles Puigdemont. Nosaltres cantàvem una bajanada sobre el cul de Franco llavat amb un famós detergent amb la melodia de l’himne d’Espanya. Almenys, allò era una mica irreverent. Fer-ho sobre els líders catalans és el somni del sistema. 

La nostra progènie està veient com cantants, humoristes i tuitaries compareixen davant el jutge i, en molts casos, són engarjolats. Per cantar o expressar opinions contra els poderosos. Es familiaritzen amb els «delictes d’odi» i comencen a esbrinar quins odis són il·lícits i quins no, segons els jutges. Què és perseguible i què no. El pòrtic de l’autocensura, la recuperació del franquista «haga usted como yo, no se meta en política». En segons quina política: tot, mentre les balconades s’omplen de banderes i els carrers de campanyes d’exaltació patriòtica reaccionària. Qui s'està formant ara ha d'interpretar que la «normalitat» és perseguir judicialment les idees fora de l'estricte cànon constitucional que molta gent no ha votat i que sols es modifica per fer seguir les ordres del capital financer.

Aquestes noves generacions, per acabar-ho d’adobar, ja tenen el seu propi cas Alcàsser, amb elements de racisme afegits. Amb el vomitiu debat sobre la cadena perpètua planant com un voltor sobre les despulles d’una criatura. Amb una mare donant una lliçó commovedora i silenciada. Sortosament, els menors no veuen gaire televisió, però estan sotmesos al detritus que flota sense control per la xarxa. A xerraires i males bèsties. Autocensura i censura: cada vegada seran (són ja) més habituals reaccions com la d’uns pares d’un col·legi de Palma que va demanar i aconseguir la retirada d’un festival d’una cançó de Txarango, «Agafant l’horitzó», per «independentista». Sembla que perquè la CUP n’havia fet ús. Avui és una cançó, demà un professor, a l’altre la llengua mateix. Ja està passant. A fora de Catalunya, la canalla viurà (viu) com a normal aquella persecució per salvaguardar el «bé comú». El nacionalisme banal i la censura com a eines educatives. Però els adoctrinadors eren els altres.

La futura generació està convivint en perfecta harmonia (disculpeu el sarcasme) amb la repressió, la censura, l’arbitrarietat, l’odi, el racisme i l’ànsia de revenja. Elements del paisatge que, oportunament, en benefici dels morts vivents del 1978, han arraconat la corrupció, la degradació institucional i un sistema tumefacte i generador de desigualtats. La normalitat serà (és) això.

La indignació a les places (i la claudicació dels seus líders: capítol a banda), reconvertida en ardor patriòtic amb lletra de Marta Sánchez, nostàlgia imperial i rebuig contra el diferent. El dimoni vestit de Prada. 

Quan arribarà el futur, ja no necessitarà disfressa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.