D’himnes, processos i debats inconvenients

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Algun dia caldrà fer recompte dels efectes col·laterals que el procés està tenint per al conjunt d’Espanya, també per a les valencianes i els valencians. La resposta repressiva per la què ha optat el govern Rajoy està provocant una involució en molts àmbits. El creixement demoscòpic de Ciutadans no ha fet més que agreujar aquesta tendència. La competició per veure qui és més patriota només acaba de començar. Al qüestionament per part de Ciutadans del requisit del coneixement de les llengües cooficials en la funció pública li ha seguit l’atac del Ministeri d’Educació al model d’integració de l’escola catalana. El protagonisme atorgat des dels altaveus mediàtics de Madrid a la manifestació dels metges balears (2.000 manifestants, no ho oblidem!) dóna fe de fins quin punt els discursos recentralitzadors guanyen terreny i es normalitzen. L’entusiasme per la lletra de l’himne ideat per Marta Sánchez no fa més que afegir una pàtina banalitzadora a un procés que no té res de banal.

És en aquest context que el Ministeri d’Hisenda i les comunitats autònomes han de seure a parlar de la reforma del sistema de finançament. En realitat, el tema hauria d’haver-se clos abans del 31 de desembre de 2017 -Rajoy ho va prometre en la darrera Conferència de Presidents-, però a Moncloa els terminis s’han allargat, per a desesperació dels territoris que, com el valencià, ixen greument perjudicats per les regles del joc amb les què actualment es reparteixen els diners públics.

L’actual escenari polític en res no ajuda a la Generalitat Valenciana en la batalla que ha de lliurar. Un dels pilars argumentatius de la Conselleria d’Hisenda és que, en aquesta ocasió, la negociació per com es reparteixen els diners no ha de ser entre autonomies sinó entre govern central i autonomies. O el que és el mateix: cal passar pàgina d’un model de negociació en què el govern central decidia els diners a disposició de les autonomies i avançar cap a un model on les autonomies, que gestionen sanitat i educació, disposen de més diners. Per dir-ho ras i curt: Madrid ha de cedir part del pastís en favor de les comunitats. Els experts de la Generalitat calculen, tot tenint en compte el cost dels serveis que presta cadascú, que fins ara l’administració central s’atorga 16.000 milions d’euros més dels que els correspon. El plantejament valencià resulta del tot inèdit entre unes autonomies acostumades a barallar-se entre si cada volta que ha calgut negociar un nou model.

Des de la Generalitat Valenciana, fa mesos que el conseller Vicent Soler tracta de fer pedagogia entre els seus homòlegs. Al capdavall, la proposta valenciana beneficia al conjunt dels ciutadans i no només a les valencianes i els valencians. Els intents valencians per liderar una postura comuna, tanmateix, no han cristalitzat. Hi ha simpaties, és cert, però no es visibilitzen. Per contra, aquest mateix dilluns, Galícia, Astúries, Castella-Lleó i Aragó signaven un document conjunt per reclamar un nou model de finançament. El document, és cert, cita la necessitat de “dotar de més recursos al sistema”, però en cap cas no explicita que això s’haja de fer a costa de l’Estat, tal i com verbalitza un colp i altre Vicent Soler. Aquestes quatre comunitats –d’entre les quals, atenció, dos de socialistes-, d’una altra banda, ja han explicitat que no volen ni sentir a parlar de condonar el deute de les regions infrafinançades, una postura que xoca frontalment amb la posició valenciana.

La picabaralla sobre com gestionar aquests deutes procedents de l’infrafinançament no podia resultar-li més convenient al Ministeri.  El qüestió sobre si “quitança sí o no” desgasta forces i situa el debat just en el punt que interessa a Madrid: en l’enfrontament entre territoris. I mentre els governs regionals s’esbatussen entre ells, es desvia l'atenció i es minen les opcions de crear un front comú entre autonomies, un front que pose en evidència que la descentralització de competències ha de dur aparellada una descentralització de recursos o, si més no, un repartiment de recursos entre nivells administratiu més ajustat a les necessitats de cadascú. També això és la “lleialtat institucional” que tantes voltes reclama Mariano Rajoy quan parla de la turbulenta qüestió catalana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Violeta Tena
Violeta Tena

Periodista d'EL TEMPS.