Espanya íntegra i inhòspita

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vaja per davant la convicció que, en algun moment d’aquesta pel·lícula de terror que és la relació recent entre Espanya i Catalunya, molta gent en l’entorn del procés va perdre el sentit de la realitat. O va projectar en l’imaginari públic i publicat una realitat amable, engreixada i engrescadora, ad hoc, una previsió d’un futur improbable, que no es corresponia amb una construcció assenyada i raonable dels escenaris possibles. 

Fem constar també una certa construcció que veu jugades brillants d’escacs, moviments intel·ligents d’alta política, en el que són en realitat maniobres de distracció (i dilació) de pronòstic reservat. En el marcador figura un empat provisional, però un dels dos equips juga amb lesionats i expulsats. Difícilment podrà guanyar la partida. Toca reconstruir l’equip i pensar, si això és possible encara, en una altra temporada. I sí, és cert: l’arbitratge ha estat parcial i barroer, i el comitè de competició -digueu-li Europa- no vol fer res al respecte, però aquestes eren coses més o menys previsibles. No tant el grau i el caliu d’algunes de les actuacions que estem veient i moltes de les que vindran.

Podem fer-nos creus i escandalitzar-nos amb raó del grau d’acarnissament, simbolitzat en una impúdica portada del diari ABC («La por de la presó estova l’independentisme») i en una absència d’empatia pel sofriment i l’angoixa de les persones empresonades que regira els budells. Podem prémer les dents davant l’estat d’excepció que porta davant de la justícia una persona amb un nas de pallasso o un mecànic que no vol atendre un policia pels fets de l’1-O. La nostra indignació no canvia els fets.

Admetre indirectament o directa que la repressió i la interpretació tendenciosa de les lleis està complint els seus objectius és dolorós i desarmant, conté el punt d’humiliació buscat per l’Estat, i per això les escletxes i les diferències entre l’independentisme, però l’empresonament és una cosa molt seriosa. I l’hipotètic martirologi no és garantia de capgirar la situació. Alguns podrien passar molts anys empresonats a canvi de no res. Sostenir el pols equival a perllongar el 155, posar més gent a la presó i deixar les institucions en mans de l’Estat, d’una manera o d’una altra. A provocar més tensió que no implica -s’ha vist amb els resultats de les darreres eleccions- que el cos social independentista guanye múscul. Tampoc unes noves eleccions semblen una resposta intel·ligent al problema que hi ha sobre la taula.

Almenys de moment, Espanya mantindrà la seua integritat, la raó de ser, de viure i d’existir per sobre de qualsevol altra consideració. Principi rector i final. Però el preu per a tothom, no sols per als catalans, és haver presentat a taula una Espanya lletja, castissa en el pitjor sentit, inhòspita, rancuniosa, venjativa i tramposa, més o menys els qualificatius, amb variacions, que li dediquen a l’adversari. 

El procés cap a la independència de Catalunya no és l’únic projecte de trencament amb l’arquitectura anquilosada de la Transició que ha fet fallida: aquell il·lusionant moviment sorgit de les places del 15M ha estat assimilat pel sistema i reduït a cendra, a pols gens enamorada. 

El paisatge general és aquest, però si baixem al detall la depressió és absoluta: la pressió de la justícia no sols plana sobre els dirigents independentistes, sinó també sobre rapers, humoristes o tuitaires. El «delicte d’odi» és un calaix de sastre que afecta els dissidents però no a les barbaritats que es fan, diuen i publiquen sobre esquerrans, sobiranistes, feministes i unes altres espècies de mal viure. L’alè mediàtic ha omplert de sofre la pell de brau, tacada per la bilis de les xarxes, intacta però esmicolada per un odi atroç

Costa concebre que algú puga sentir orgullós de tot això. Costa d’entendre tant de silenci i tanta (auto)complaença.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.