'La pistola cuando se saca es pa disparar'

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa un temps es va fer popular un tall de vídeo del programa de reportatges Callejeros on hi apareixien uns personatges en un control d’alcoholèmia de la Guàrdia Civil a Alacant. Els individus, animats pel consum de begudes espirituoses i substàncies estupefaents, es vanten davant les càmeres d’una pretesa vida de delinqüència i disbauxa. El moment àlgid de tot l’assumpte és quan amenacen els periodistes de treure una pistola del maleter del cotxe i ho fan amb la següent advertència: “La pistola cuando se saca es pa disparar, el que la saca pa enseñarla es un parguela”. Si fem la traducció per tal que ho entenguin a la Catalunya Nord i a l’Alguer, vindrien a dir que “la pistola quan es treu és per disparar, el que la treu per ensenyar-la és un efeminat”. 

Deixant de banda el caire misogin i, fins i tot, homòfob de la sentència, el que volien expressar aquests nois originaris de Mutxamel (Alacantí) és que, si es fa l’advertència d’un acte de força, s’ha d’estar disposat a portar-lo a la pràctica. En cas contrari, no serveix per a res. La frase, que ja forma part de la saviesa popular de tota una generació, em va venir al cap el passat dimarts, després que el president del Parlament de Catalunya decidís suspendre la sessió d’investidura de Carles Puigdemont

A Torrent se li havia demanat l’impossible. Per un costat, que garantís que el candidat pogués “assistir al Ple d’investidura”, segons paraules del mateix Puigdemont, com si el control de la policia i l’aparell judicial polititzat de l’estat espanyol depenguessin d’ell. Per l’altre, que tirés endavant un ple d’investidura en el qual no estava previst que el candidat hi assistís perquè estava, per raons òbvies i motivacions comprensibles, a Bèlgica

Quan Torrent, finalment, va decidir suspendre el ple, des de Junts per Catalunya i la CUP hi van haver reaccions airades. “La pistola cuando se saca es pa disparar” ,i el que volien els diputats de la CUP és que disparés. És a dir, que això desencadenés un acte de desobediència massiva que portés a la investidura del president Puigdemont i que aquest prengués el control efectiu del govern de la Generalitat. Es pot valorar si aquesta és una anàlisi realista del moment o no, però segueix una lògica comprensible. 

Ara bé, el que no és massa intel·ligible és la reacció de Junts per Catalunya que, sembla ser, que volia que Torrent anés traient la pistola sense disparar. Hi ha diversos indicis que així ho apunten: des de les al·legacions presentades al TC pel mateix grup parlamentari, passant per la renúncia a l’acta dels consellers Gordi i Ponsatí, fins al fet que el mateix candidat no s’hagués mogut de Bèlgica aquell dimarts. Tot això indicava que ells mateixos no consideraven oportú afrontar una nova jornada similar a l’1 d’octubre, amb tractors tallant els carrers, canvis de cotxe a sota un pont per esquivar els helicòpters i la ciutadania protegint físicament l’exercici de la democràcia. 

Hi ha una mena d’aficionats al futbol que volen que el jugador corri rere la pilota fins l’últim sospir encara que es vegi clarament que, en una determinada jugada, aquesta s’escaparà irremeiablement per la línia de banda. Aplaudir que un futbolista faci això i tractar de gandul el que creu que és millor deixar-ho passar només serveix per a tenir un equip més cansat però no per a fer més gols. Sembla que alguns el que reclamaven era que Torrent fes això: córrer darrere la pilota per acabar veient com es revocava la llibertat condicional a uns quants diputats i com s’acusava de desobediència a la nova mesa del Parlament, mentre que tampoc s’aconseguia una investidura real i efectiva.  

Com que tendeixo a creure que la gent es mou per motivacions racionals -desitjo especialment que així sigui en els diputats que ens representen- i aquest no em sembla un plantejament que sigui raonable, m’inclino a pensar que la motivació de tota aquesta gesticulació indignada podria ser una altra: la de trobar qui pagui la factura d’una promesa electoral que se sabia que no es podria complir. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).