L'auca de l'emperador nu

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Versió lliure del conte d’Andersen i la cançó de Feliu Ventura. A falta de dibuix i música, imagineu una veu en off .


Primera vinyeta. L’emperador vesteix els vestits invisibles que li porta un cortesà amb bigots dalinians de tirabuixons. Ningú no gossa a la cort dir-li que, en realitat, va nu. Ans al contrari: elogien la seua elegància i distinció.

Hi hagué un emperador
que transparent vestia,
l'abillava amb gran fervor
el bigotis que més volia.

Segona vinyeta. L’emperador nu viu apujat a un núvol lisèrgic des del qual diu frases absurdes que els cortesans aplaudeixen i els súbdits celebren, com si haguera pronunciat dites glorioses i sàvies. 

Coses rares deia el sobirà
ans la gent l’idolatrava
que és més fàcil fer la mà
que admetre la porcada.

Tercera vinyeta. L’emperador fa obres igualment absurdes, pleonàstiques, hiperbòliques, altisonants i, sobretot, molt cares. Els cortesans aplaudeixen, els súbdits celebren, etcètera. 

Castells grans e palaus feia,
vivien la festa innombrable,
el destí sol jugar als daus
amb la gent impressionable.  

Quarta vinyeta. A la cort, alguns cancellers fan mans i mànigues, mai millor dit, per poder pagar els capritxos de l’emperador i les seues recepcions multitudinàries. Per no perdre els privilegis, els proveïdors paguen doblers a banda, a l’esquena dels jurats del regne, mentre el senyor dels bigots dalinians fa de mitjancer. 

Homes a cabassos s’enriquien 
amb el desgavell balafiador,
els gats i gossos ja sabien
que ho permetia l’emperador.

Quarta vinyeta. Un grapat de notables de la cort fan un escrit denunciant la situació. Els soldats de l’emperador els detenen i es fa gran escarni en la plaça pública. Els cortesans aplaudeixen, els súbdits es burlen, etcètera.

En va protesten uns valents
posant-se unes samarretes,
dels revoltats fan mil burles 
els rectors i les mongetes.

Cinquena vinyeta. Tot i les festes i festejos megalòmans, el poble comença a patir fam. Els cortesans aplaudeixen, però els súbdits ja no celebren les ocurrències amb la mateixa delectança. Alguns ja diuen que l’emperador, en realitat, va nu. I diu incongruències.

Amb les butxaques buides
la coentor perd la gràcia,
del Maestrat a les marines
ja s’ensuma la desgràcia.

Sisena vinyeta. Algú fa arribar als jurats els abusos dels cancellers i de l’emperador, que és requerit per donar testimoni. L’emperador nega els fets. Els jurats no el condemnen. Però ell, molt digne i molt nu, deixa la trona clamant per la seua innocència.

El paio diu no tenir constància
del lladronici perpetrat,
amb admirable diligència
per un bigotis ben trempat.

Setena vinyeta. Com sempre en aquests casos, els plats trencats els paguen els cancellers. Un jove canceller, veient-se acaçat, manifesta, molt solemne: «Al regne de mai enrajolaràs, la festa no s’acaba mai». Però totes les festes, fins i tot les més lluïdes, acaben algun dia. 

S’està menjant tot el gripau
el donzell de la veu engolada.
Etziba la conxorxa del sarau:
La festa, benvolgut, s’ha acabada.

Vuitena vinyeta. Han passat els anys i al regne de mai enrajolaràs ha hagut una revolta. Han canviat els cancellers i tothom comença a oblidar les festes i celebracions, els grans dispendis. L’antic emperador encara va nu i encara diu incongruències, però té un castell amb servents i uns altres privilegis. Diuen, fins i tot, que un escrivà famós farà un llibre cantant grans lloances.

El paio viu com un marquès
d’una prebenda lluent i luxosa,
té ordenança, carro i doblers
no veurem figura més flatosa.

Novena vinyeta. El senyor dels bigots dalinians i el jove (no tan jove, ja) canceller són jutjats per malgastar les arques del regne. I davant els jurats, trenquen amb el seu vot de silenci i apunten a l’emperador com el responsable. Aquell, molt digne, apujat encara en el seu núvol lisèrgic, encara nu, diu des de dalt del seu castell: du-du-à, du-du-à, du-du-aua-à. Yeah!

Els amiguets de l’ànima,
a l’emperador assenyalen.
Ells se’ls pixa i dictamina:
Ni déus ni mortals li manen.

I si el final no us agrada,
no feu retret a aquest cec,
que si paguem la festada
ja ho tindrem la mar de bé.

Fi, no?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.