Arrassar-ho tot

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dues piulades de Twitter en dos dies de diferència. La primera és de Jordi Cañas, exdiputat de Ciutadans que va haver d’abandonar el Parlament quan va ser imputat per frau fiscal. Es queixa del fet que el Zara del Portal de l’Àngel de Barcelona està retolat en català i anglès. Dos dies després Zara li contestava públicament que “el cartell serà modificat en els propers dies per incorporar el castellà”. No és que Cañas, nascut a Catalunya, sigui tan obtús que és incapaç d’entendre el català i vagi passejant desconcertat entre calces i sostenidors quan busca la planta d’homes per comprar una corbata. No és, tampoc, que estigui preocupat pels drets lingüístics dels ciutadans de Catalunya. Si fos així, estaria indignat pel fet que el català només té una presència del 8,4% en els jutjats catalans, o que l’etiquetatge de la majoria dels productes a les prestatgeries dels supermercats és en castellà, o que la majoria de televisions que es poden veure a Catalunya no emeten ni un segon del dia en la llengua autòctona del país.

Parlant de televisions, la segona piulada és de Dante Pérez, alcalde de Gimenells. L’única alcaldia que té el PP a Catalunya després d’una operació de transfuguisme. Diu així: “Els deixes pintar un mural amb finalitat benèfica i et planten el logo de la televisió més sectària i partidista que hi ha. No desaprofiten cap oportunitat per a ocupar l’espai públic”. Acompanyava el text amb una fotografia del mural: una pintura sobre La Marató de TV3 que, evidentment, tenia el logotip de TV3! No és que l’alcalde de Gimenells estigui massa preocupat per la pluralitat informativa dels ciutadans de Catalunya. Si realment actués empès per aquest afany hauríem de sentir els seus planys sobre el fet que només el 2,1% de les opinions exposades a Televisió Espanyola fossin favorables a la celebració del referèndum del dia 1 d’octubre i que un patró molt similar es repetís en totes les televisions estatals. Si realment patís pel biaix informatiu que han de suportar els gimenellencs criticaria públicament que els quioscos catalans estan molt majoritàriament farcits de premsa unionista. Però no.

Mentre el catalanisme havia estat dòcil amb el repartiment de poder i recursos d’Espanya, l’espanyolisme podia viure amb una certa tolerància –que no simpatia- amb el fet que els catalans anéssim fent la nostra via en alguns assumptes. Quatre rètols en català, una televisió pròpia, un cos policial i una conselleria d’Ensenyament eren el preu a pagar, a desgana, per mantenir una maquinària de saqueig. Fins i tot, això, mirat des d’un punt de vista folklòric, donava color a Espanya i la feia aparèixer com un Estat modern, capaç de conviure amb la seva pròpia diversitat territorial.

D’un temps ençà, quan Catalunya ha gosat qüestionar l’estat de coses i l’independentisme s’ha mostrat capaç de d’esdevenir hegemònic, les caretes han caigut i s’ha desfermat l’odi uniformitzador. No és només que Cañas, a títol individual i empès per una manca de racionalitat, es pertorbi per uns rètols en català o que Pérez se senti agredit per un logotip de TV3 com un vampir davant d’una cabeça d’alls, sinó que cada dia les principals cadenes de televisió espanyoles i els principals rotatius madrilenys apunten contra el sistema educatiu català, contra els cossos policials de Catalunya, contra la presència de la llengua catalana en l’espai públic o contra la televisió pública catalana.

Recordem que ells mai no han volgut les autonomies ni les han necessitat per a res: l’estat autonòmic actual és fruit d’una concessió feta a contracor l’any 1931 després que Macià proclamés la República Catalana. I Espanya ha arribat a la conclusió, no pas per primera vegada a la història, que per salvar els seus mobles és necessari arrasar-ho tot a Catalunya. Jo no tinc ganes de quedar-me gaire temps més per veure com ho tornen a aconseguir.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).