Les millors intencions poden amagar en ocasions els efectes més contraproduents. Perquè no dubtaré ni per un moment de la idoneïtat de la iniciativa de Presidència de la Generalitat Valenciana de convocar un encontre d’escriptors i escriptores per commemorar el II Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura que es va celebrar l’any 1937, enmig d’una Guerra Civil que amenaçava, tot just, la llibertat i una manera d'entendre la cultura. Una bona idea, certament. Engrescadora. Hi ha efemèrides que convé recordar.
La il•lusió, tanmateix, s’esvaeix quan consultes el programa d’actes, que tindrà lloc els propers dies 11 i 12 de desembre al Centre del Carme, amb una nòmina de convidats farcida de noms de les lletres en castellà. Amb bastants valencians, això sí (Manuel Vicent, Vicente Muñoz Puelles, Jaime Siles, Carmen Alborch, Guillermo Carnero o Ricardo Bellveser), una nodrida representació de l’escuderia d’escriptors i escriptores vinculats a un determinat grup de comunicació (Antonio Muñoz Molina, Elvira Lindo, Espido Freire, Rosa Regàs o Juan Cruz) i diversos versos menys o menys solts com Luis Antonio de Villena, Sergio del Molino o José Álvarez Junco.
La composició dels ponents, tot plegat, deixa aquella sensació fastigosa que el castellà és encara l’idioma de les coses realment importants al País Valencià
Una relació bastant impressionant de la Cultura amb majúscula, la castellana, feta aquí i enllà. Com a complement exòtic, perquè ningú no diga que, en representació de la cultura indígena (en minúscula), Joan Francesc Mira, potser l’únic escriptor en català del País Valencià que els organitzadors consideren a l’alçada de les circumstàncies i el llustre dels seus il•lustres col•legues. Com si la resta dels nostres lletraferits de primera línia -dels catalans i mallorquins que escriuen en català ni parlem- no tingueren res a aportar al debat sobre la cultura com a antídot a la barbàrie. Una nova oportunitat perduda de fer visible de veritat la pluralitat cultural del País Valencià. I, en cert sentit, hem anat enrere: en la trobada del 1937, a més dels autors internacionals, hi havia una delegació de Catalunya encapçalada per Pompeu Fabra i Josep Pous i Pagès. I la delegació valenciana tenia noms del valencianisme com Carles Salvador o Adolf Pizcueta.
I és cert que entre les iniciatives de l'esdeveniment trobem un impecable homenatge a Miguel Hernández i un igualment irreprotxable seguit de conferències i taules redones per donar a conèixer l’obra de l’admirable Juan Gil-Albert. Però la composició dels ponents, tot plegat, deixa aquella sensació fastigosa que el castellà és encara l’idioma de les coses realment importants al País Valencià. O pitjor encara: que més enllà d’una certa pàtina de republicanisme amable i nostàlgic, gens rupturista –podeu dir-li republicanisme constitucionalista- els “altres” discursos sobre la cultura continuen resultants incòmodes, no són benvinguts. Podrien ser “malinterpretats”, portar la commemoració per camins que no interessen, generar titulars “nocius” per a l’aire pur del Botànic. Em jugaria un dinar que en el disseny de l’acte, com darrerament, com quasi sempre, ha circulat el fantasma català.
I tot no siga que ateses la composició dels ponents i el fil conductor de la celebració, la contraposició de la cultura a la barbàrie, s’acaben fent derivades que no tenen res a veure amb allò que reunia els ponents del 1937: la lluita contra el feixisme i el totalitarisme. Una bota feixista que aixafà alguna cosa més el legítim govern republicà.
