En defensa d’Helena Maleno

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Li tenen ganes. I moltes. A l’Estat espanyol l’incomoda la tasca a la frontera sud de l’activista Helena Maleno. La volen en presó, que és la fórmula subtil que ha desenvolupat la molt constitucional i democràtica Espanya del Partit Popular per demostrar que no està d’acord amb segons quines coses. Nascuda a El Ejido, Maleno marxà el 2001 a Tànger per fer un voluntariat d’uns mesos amb immigrants i ja no hi tornà. Des d’allà impulsa el col·lectiu Caminando Fronteras, referència en la defensa dels drets humans al nord d’Àfrica amb un sistema d’alerta de 24 hores.

De fet, el número de telèfon de Maleno figura al mòbil de la immensa majoria de subsaharians que intenten arribar per mar a la Península. Si la travessia es complica, a la primera que recorren és a ella, en contacte amb les bases de Salvament Marítim d’Algesires i Almeria. En un informe recent, Caminando Fronteras va catalogar, entre setembre de 2015 i desembre de 2016, 309 peticions de socors amb 7.709 persones implicades, de les quals 388 van morir i van desaparèixer. Sols 22 han estat identificades. Unes xifres amb un revers de 7.371 vides que arribaren a port gràcies a aquesta entitat humanitària i a l’impecable treball de Salvament Marítim, en especial a la mar d’Alboran, on Miguel Zea i el seu equip s’han convertit en referència a la Mediterrània.

Maleno ha rebut premis, entre altres, de la Unió Progressista de Fiscals i del Consell General de l’Advocacia Espanyola. Però on alguns destaquen una feina encomiable per salvar vides, el Govern espanyol percep un tràfic delictiu d’éssers humans. La Cadena Ser avançava dijous que l’Audiència Nacional va arxivar l’abril d’enguany una denúncia en aquest sentit de la Policia Nacional. Amb idèntic argument i documentació, i després de creuar la informació, el Marroc pretén empresonar Maleno, citada a declarar el 27 de desembre. L’actuació coordinada entre administracions ha aixecat la protesta de moltes plataformes en favor dels drets elementals i la informació ja és a la taula del relator de les Nacions Unides pels Defensors dels Drets Humans.

Però hi ha més elements que expliquen per què Maleno és tan incòmoda. En els darrers mesos, la ruta migratòria per les costes andaluses s’ha revitalitzat en detriment de la del nord de Líbia cap a Itàlia, més perillosa i controlada per màfies brutals. Els immigrants, senzillament, opten de nou per eixir des de Tànger, a 14 quilòmetres de Tarifa, i des d’Alhucemas, la capital del Rif, on les forces policials estan més ocupades sufocant protestes locals per manca d’inversió pública que no controlant l’eixida de pasteres. Des del Ministeri espanyol de l’Interior destaquen que, fins a novembre, han arribat 18.581 immigrants, uns 8.300 més que l’any passat en aquelles dates. De continuar el ritme, 2017 podria superar 2003, amb 19.176 persones, i convertir-se en el segon any amb més afluència des de l’inici d’aquest fenomen ara fa tres dècades. La xifra més gran, 39.180, va ser el 2006 durant la coneguda com a crisi dels cayucos.  

Un augment que preocupa Espanya per raons òbvies. I també el Marroc, que veu perillar el seu paper com a gendarme al sud d’Europa i li fa perdre força per negociar sucoses subvencions de la UE i, sobretot, en l’afany d’aconseguir un reconeixement internacional en la sobirania del Sàhara Occidental. A més, Caminando Fronteras ha posat en dubte el funcionament de l’estat de dret a les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, on la vulneració de drets bàsics en la frontera és sistemàtica. El mateix informe assenyala 23 alertes, que suposen 2.231 víctimes de desplaçament forçat, 569 devolucions en calent, 739 ferits i 6 morts.

Una terra de ningú on es prioritza el control de la tanca per sobre del dret a la vida. Entre els casos més flagrants hi ha els 15 immigrants morts després de la intervenció de la Guàrdia Civil el febrer de 2014 a la platja del Tarajal, a Ceuta. O la més recent en aigües de Melilla, on moriren set dones per la desídia de les forces marroquines i espanyoles en el rescat.

I la persecució a Maleno també és una advertència a la resta d’activistes que hi treballen. Un avís, per exemple, a Paula Domingo, qui dignifica la vida a Ceuta dels immigrants que esperen al CETI un trasllat a la península. O de José Palazón, qui defensa els centenars de menors que malviuen als carrers de Melilla. O de religiosos com ara Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger o, fins a gener de 2016, Esteban Velázquez, jesuïta expulsat del Marroc, amb el silenci còmplice d’Espanya, per denunciar l’assetjament als camps del Gurugú, a tocar de Melilla.

Un avís a tots ells i als qui vindran. Per això és important que Helena Maleno no estiga sola el pròxim 27 de desembre. Hi ha en risc milers de vides humanes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.