El monopoli de la repressió

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els atemptats contra la democràcia calculats al mil·límetre per mantenir l'hegemonia no són patrimoni exclusiu de la dreta espanyola. Hi ha persones autodenominades d'esquerra que n'han après molt bé. I contribueixen al manteniment de l'Espanya de sempre. Amb condiments indispensables per sostenir el miratge democràtic. Mentre els uns no necessiten de justificacions a l'hora d'actuar amb tot i contra tots, els altres tiren de repertori dialectal convincent. I els hi funciona.

La introducció ve a compte d'una tertúlia de Radio Nacional de España. Recentment empresonats els vuit consellers, hi havia el debat -ja l'han tancat- sobre si els encarcerats eren o no presoners polítics. Entre els qui hi intervenien no hi havia cap contrari a les tesis oficials, és clar. Calia un consens inapel·lable, dissenyat amb garanties proporcionades per un convidat especial a la tertúlia. Tenia una missió definitiva: la d'assegurar la solvència d'un discurs uniforme acceptat des de la pluralitat. Es tractava d'un representant de l'Associació Catalana d'Expresoners Polítics del Franquisme.

“Els d’ara són polítics presos”, va sentenciar. Les raons que va donar eren tan previsibles com forçades. Ell, que havia patit la repressió franquista, comptava presumptament amb arguments per dir que allò era incomparable amb el que ocorre ara. La paraula banalització es repetia amb intenció evident. “Perquè en aquella època no ens podíem manifestar i encara patim les seqüeles”. Cap dels tertulians presents va gosar a dubtar d’algun dels seus arguments. Tot anava sota el guió previst.

Arguments que busquen l'anacronisme d'un terme evidentment vigent. La repressió d’avui no és com la dels anys 70. Perquè ningú no entrava en la presó per escriure un tweet. La Guàrdia Civil no tancava portals web d’associacions cíviques. O tants altres exemples que es poden posar si no ens fem trampes interpel·lant intencionadament a un context inevitablement diferenciat. Si ho condicionem tot al context, cada víctima d'un règim obeeix a una singularitat que, de forma coaccionada, s'hi pot desvincular.

Com ha canviat tot! Fa deu anys, aquest senyor només hauria estat esmentat des dels mitjans espanyols més reaccionaris per ser titllat de mantingut i malfaener. Com ho feien amb tots aquells que exigien reparar els danys de la dictadura, intencionadament oblidats des de les institucions. Ara, aquests mitjans li donen veu després d'haver satanitzat la memòria històrica que ell cultiva des de la seua entitat. I contribueix a reformular els arguments que deixen botant les conclusions a l'oient. Si un històric antifranquista no considera presoners polítics els consellers i activistes catalans, com van a ser-ho?

Que el nacionalisme espanyol s’ha servit de tot el que ha calgut per imposar-se al llarg de la història no és res desconegut. Algú va dir un dia allò d'“antes roja que rota”. El que és trist és que els qui patiren aquella repressió ara menyspreen les víctimes actuals d’uns polítics que són hereus directes d’aquells crims, d’aquell modus operandi. En cas que aquell senyor s’haguera atrevit a dir que els consellers i activistes catalans són, efectivament, presoners polítics, potser el mitjà de torn haguera tret a passejar tots els arguments habituals en aquests casos. “Mantinguts", "rancorosos", "acomodats”, etc. En canvi, en un context d’urgència, el consens es va establir sense cap espai per a les divergències.

Alguns volen conservar el monopoli de la repressió. I per fer-ho, empren els arguments més esgarrifosament enrevessats. És que no volen ser dignes del seu passat?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Manuel Lillo
Manuel Lillo

Director d'EL TEMPS.