El germen de la maldat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

S’anomenava Jessica i era una cambrera de Monfort. Una xica jove, de 28 anys, mare d’un xiquet de quatre. Va morir perquè la seua exparella, de trenta-un anys, li va pegar cinc trets amb el fill comú al davant. Després, es va pegar un tret al cap. L’escena va tenir lloc a l’eixida d’un col·legi de primària d’Elda. Costa de concebre els efectes sobre la tendra ment de les criatures que ho van presenciar. 

Jessica havia denunciat l’home el 2014, per agressió. Però no declarà, finalment. Ell fou absolt. Ja no vivien junts, però ell insistia en vés a saber què. L’any 2016 es decretaren huit mesos d’allunyament i treballs en benefici de la comunitat per lesions. Aquesta mala bèstia no volgué captar al missatge: el passat 2 de novembre es presentà al bar on ella treballava. Hi hagué paraules grosses. I sembla que amenaces. 

Jessica devia tenir por, perquè el denuncià de nou. El dia 7 de novembre fou detingut, perquè ella va revelar que el seu maltractador havia intentat posar-se en contacte a través de tercers. Potser amb bones paraules, amb la façana amable que els maltractadors ensenyen de tant en tant, per afeblir les víctimes, per obrir el camí. Es va decretar una nova ordre d’allunyament i es va assenyalar judici, però fou alliberat. El seu cervell ja estava podrit d’odi i revenja perquè els «nos» de Jessyca no cabien en el seu cap petit i miserable. En algun moment aconseguí una pistola. I el sistema judicial no va saber aturar la desgràcia, per garantisme, desídia, falta de mitjans policials o inoperància, no sóc capaç de jutjar les circumstàncies del cas. El ben cert és que el mal absolut ha tornat a triomfar davant els nostres nassos. I amb desenes de criatures com a testimonis.

El mal, però, no és una abstracció. Pren forma corpòria. Germina i creix, s’expandeix. Té a veure amb l’educació i els valors. Els que es transmeten a les famílies i l’escola, a l’entorn. Als mitjans de comunicació: uns dies abans de la desgràcia d’Elda, el periodista Carlos Herrera organitzava un debat-espectacle en TVE -sí: amb diners públics-, en el seu programa ¿Cómo lo ves?, al voltant de l’acaçament sexual. 

El mal, però, no és una abstracció. Pren forma corpòria. Germina i creix, s’expandeix. Té a veure amb l’educació i els valors

En aquell espai, un dels convidats, Salvador Sostres, relativitzava el tema de l’acaçament com una «cosa subjectiva», treia el tòpic  -estadísticament irrellevant, conceptualment pervers- de les denúncies falses i es permetia dir el següent de la Llei de Violència de Gènere: «Aquesta és una llei que acusa a l’home pel fet de ser-ho. És una llei impresentable, és feixisme». 

Allò rellevant és que Sostres va ser convidat precisament pel seu tarannà provocador, per un seguit d’antecedents vomitius sobre aquesta qüestió. Herrera el convidà per garantir espectacle amb un tema tan sensible com la violència masclista. Una motivació infecta, en primer lloc. Una actitud irresponsable, pròpia d’aquells que contemplen el masclisme sociològic amb benevolència. No cal dir que el debat serví també per criticar el feminisme més militant. No cal dir que Herrera és un d’aquells paios que dóna lliçons a tothom. Cal dir moltes coses que no caben en aquest article.

Jessica va ser tirotejada salvatgement davant del seu fill i els seus companys i companyes del col·legi. Si ens resignem a creure que ja es fa tot el que es pot, que algunes d’aquestes desgràcies no es poden evitar, estarem omplint el carregador de la propera pistola.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.