En alguns moments començà a circular la idea que el president del govern de l’Estat, Mariano Rajoy, havia actuat com a fre d’un sector més radical del seu executiu, encapçalat per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, partidari d’una aplicació dura a Catalunya de l’article 155. Seguint aquest fil, Rajoy haguera acceptat la retirada d’aquesta gravíssima mesura a canvi que Carles Puigdemont convocara eleccions, una decisió molt més digerible per al PSOE que l’entrada en territori català amb els cavalls desbocats. En el darrer moment, hauria vençut la línia dura: tot i les mediacions, el Senat aprovava l’aplicació del 155. Això sí: amb convocatòria d’eleccions en una data tan propera com el 21 de desembre.
La via ràpida electoral podia significar dues coses segurament complementàries: que el govern de l’Estat reconeixia la dificultat d’una intervenció llarga en un territori que no controla i que Rajoy suavitzava el 155 pel procediment d'abreujar l’aplicació. El president espanyol perdia una oportunitat per haver creat una escletxa profunda en l’independentisme si Carles Puigdemont era l’encarregat de convocar les eleccions i suspenia la declaració de la República Catalana. També és cert, però, que tal i com es va desenvolupar la qüestió, Rajoy tranquil•litzava els seus i transmetia la imatge, per a qui volguera comprar-la, d’home pacient i moderat capaç, a més, de generar dubtes entre el sobiranisme.
Totes aquelles peces s’han desencaixat amb l’empresonament incondicional per part de l’Audiència Nacional de set membres del govern, incloent el vicepresident Oriol Junqueras, i l’ordre internacional que afecta a la part de l’executiu que és a Brussel•les. Una decisió judicial que desmunta tot aquest miratge de la moderació i la bondat tàctica: no oblidem que el Fiscal General de l’Estat, José Manuel Maza, nomenat pel govern, encapçala les operacions amb les seues peticions de màxims a la jutgessa Carmen Lamela, ben partidària de l'escarni nacionalista. Que un jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llanera, haja estat més flexible amb les defenses dels independentistes, no altera el paisatge general.
Tot plegat, la dreta espanyola viu molt millor, més coesionada i mobilitzada, quan l’oponent viu en estat d’agitació. Amb el País Basc va resultar molt més útil per als interessos del PP la radicalització i la violència que qualsevol iniciativa de pacificació. Els facilitava traure del calaix la llei de partits, la il•legalització de l’entorn abertzale o el tancament de mitjans de comunicació. I també servia per atraure a una part del progressisme espanyol, bàsicament el PSOE, cap a les mesures repressives. La història és coneguda.
La dreta espanyola viu molt millor quan l’oponent viu en estat d’agitació. Amb el País Basc els resultava molt més útil la radicalització i la violència que qualsevol iniciativa de pacificació
Allò substancial és que a Catalunya, en unes condicions absolutament incomparables pel que fa a l’actitud dels actors del sobiranisme, tot apunta a què es vol fer alguna cosa semblant, hi ha un intent desfermat de criminalitzar l'oponent a qualsevol preu. Els empresonaments de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart ja eren un colp dur que activà l’independentisme, però el que està passant aquests dies es viu, no podia ser d'una altra manera, com un punt d'inflexió, com un moment de gran rellevància històrica. Algunes ferides sanen -no totes- i els defensors de la independència i fins i tot els partidaris del dret a decidir troben motius per un nou reagrupament que, fins i tot, podria tenir una traducció electoral.
El nus de la qüestió és que les eleccions del 21D sols tenen sentit, des del punt de vista de l’Estat, si, com sosté Ciutadans de manera absolutament cínica, es “garanteix” que guanyarà l’unionisme. Inés Arrimadas, fet i fet, porta dies posant-se el vestit de presidenta de la Generalitat. I això sols es pot fer agitant els carrers de Catalunya, generant una sensació de caos i rebel•lió. De violència. Forçant la màquina per justificar la introducció de mesures encara més restrictives. A l’hora de redactar aquest article, ja hi havia peticions per il•legalitzar la CUP, la baula més clara de la cadena. PDdCAT i Esquerra Republicana potser podrien el mateix camí. A hores d’ara, seria un despropòsit jurídic i democràtic, però en massa ocasions el sobiranisme ha fet lectures poc realistes de les coses, com ara amb el càlcul benintencionat del suport internacional a la causa. O fins el punt al qual seria capaç d’arribar l’Estat. Ara ja ho saben. Com respondre a això sense perdre els estris i la serenitat sembla, de molt llarg, el repte més difícil.
Postdata: el director de la revista satírica El Jueves ha estat citat a declarar com a imputat per injúries a la policia. Alguna esquerra hauria d’abandonar la il•lusió, tan dubtosa i etèria com algunes altres il•lusions que critica, que aquesta és una història que ens parla únicament sobre Catalunya.
