El poder de la seducció

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Mai no vaig compartir el discurs entre victimista i elitista d’una part de l’esquerra valenciana que considerava els milions de votants del Partit Popular de l’era Francisco Camps gairebé com a idiotes, xais presoners del discurs de Canal 9 i de la resta de mitjans afins. La desigualtat mediàtica era certa, també una imponent xarxa clientelar, però majories així sols s’expliquen per la suma de factors, entre ells que els populars van aconseguir desplegar un discurs grandiloqüent i seductor que retornava l’autoestima a milers de ciutadans. 

Ara sabem que les bases d’aquell discurs eren fangoses, el model ruïnós i moltes de les premisses falses, però l’expansió econòmica que es va viure bona part de la dècada del 2000, amb paletes cobrant sous de directors generals, era el terreny abonat per facilitar aquell plantejament. Amb la crisi es va veure que l’emperador anava nu i que, a més, els seus acòlits s’havien dedicat a saquejar el sistema públic. Llavors, el panorama electoral es va capgirar. El PP ja sols podia ser votat pels sectors que, ideològicament, no podien votar una altra cosa. Ni tan sols conservant la radiotelevisió autonòmica aquesta tendència s’hauria evitat.

La prèvia ve a tomb perquè, per molt que s’entesten a Espanya, és ridícul tractar d’atribuir el creixement exponencial de l’independentisme a Catalunya a l’acció combinada del suposat adoctrinament a les escoles i la propaganda de TV3 i altres mitjans. L’hegemonia del sobiranisme no sols ha estat un moviment que va anar creixent des de la base, era també una resposta catalana a l’ensorrament moral i econòmic de l’Espanya de la Transició. Una proposta seductora, per a milions de persones, davant la constatació que s’havien esgotat les vies per buscar un encaix raonable en un Estat regit per un sistema bipartidista que, per raons electorals, ha explotat sempre que ha pogut el discurs anticatalà.

A Espanya, en comptes de preguntar-se què ha fallat, què fa que el seu siga un projecte tan poc atractiu, presenten l’independentisme com un grapat d’il·luminats i fanàtics

El model espanyol d’un centre acumulador de poder, infraestructures i funcionaris, que al seu torn dinamitzen econòmicament la capital, i una perifèria  subalterna que administra les competències però no els diners, havia tocat fons. Però lluny de reconèixer les escletxes en el sistema, l’Espanya radial que s’assembla molt més a França que a Alemanya, s’havia aferrat als seus privilegis com una paparra. 

Haguera estat una bona via una reforma constitucional en profunditat que descentralitzara també el poder de l’Estat, reconeguera el pes específic de pols econòmics i demogràfics com Catalunya i el País Valencià -amb seus ministerials i no delegacions governatives- i segellara la condició plurinacional de l’Estat, amb tot el que això comporta de posar al mateix nivell llengües i cultures. Un model de federalisme asimètric, que no insolidari, que tancara d’alguna manera el debat. 

Tot això és ciència-ficció, més encara després del que estem veient, amb l'aplicació desfermeda del 155, però si en parlem és per subratllar el nul poder de seducció d'Espanya, la raó d'haver arrbat a aquest punt. Lluny de tractar de seduir, la dreta hereva del franquisme (i la socialdemocràcia juràssica i carrinclona) posà pals a les rodes de l’Estatut i menystingué la societat catalana amb exabruptes, insults i desconsideracions. No calia l’hipotètic adoctrinament de l’escola perquè milions de persones digueren que ja havien tingut prou d’aquella medicina. Perquè l’opció sobiranista, tot i les seues arrels identitàries, té més de via d’escapament, de recerca de la dignitat perduda. Per això el moviment és transversal. I no està conformat per milions de persones fanatitzades per la idea d’una pàtria a la seua mida, sinó per la recerca d’un espai per poder desenvolupar-te en llibertat, sense supeditacions. Era, de bon tros, la idea més seductora que tenien a mà.

No haver escoltat aquest clam ens ha dut al moment present. Quan no hi ha alternativa de seducció, alguna cosa que faça pensar que paga la pena romandre en una llar que et maltracta, resta la força i l’autoritarisme. La coerció i el xantatge vestit de legalitat. Però a Espanya, en comptes de preguntar-se què ha fallat, què fa que el seu siga un projecte tan poc atractiu, presenten l’independentisme com un grapat d’il·luminats i fanàtics llançats a perdre per l’escola i la propaganda institucional del sobiranisme. Un diagnòstic tan estúpid i irrespectuós com suïcida.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.