Ara fa tot just un any, servidor escrivia un article amb què defensava que Aragonès sabia –i sap– que “l’únic camí que té de salvació és llevar-se la camisa i sacrificar els dos progenitors –l’Oriol i la Marta–, per emetre el senyal inequívoc de canvi de nomenklatura i d’etapa, i perquè a ningú no se li escapa que no és políticament sostenible que el president del país rebi valoracions més dolentes que el president del partit. Episodis com l’enèsim estirabot d’en Rufián –permès per Junqueras– li confirmen que és urgent de prendre les regnes del partit i liquidar l’establishment que el governa des de fa més de dues dècades i que ell mateix coneix tan i tan bé –bàsicament perquè en prové”. En la peça, també hi exposava que el president dubtava del moment de prendre aquesta decisió: “Fer-ho abans de les municipals podria permetre-li de salvar els mobles i consolidar el lideratge durant la campanya. Nogensmenys, si els resultats no l’acaben d’acompanyar, tota la responsabilitat recaurà damunt seu i la vella guàrdia s’hi fregarà les mans. Per contra, si no pren el control ara, abans de les municipals, s’arrisca a uns resultats pèssims, que provoquin una revolta monumental i incontrolable de les bases, contingudes fins avui per la via intravenosa dels càrrecs.”.
En les eleccions del Parlament de Catalunya de l’any 2010, la candidatura d’ERC encapçalada per Joan Puigcercós va perdre 11 diputats –en la legislatura precedent, amb Carod-Rovira al capdavant, en tenia 21– i 200.000 vots. Aquella davallada va propiciar l’autocrítica immediata i la conseqüent dimissió del polític de Ripoll com a president del partit. Per contra, aquest 28 de maig darrer, ERC ha perdut més de 300.000 vots, i ha passat de primera força a tercera en els comicis municipals. Tanmateix, aquest revers incontestable –que si res no canvia es veurà amb tota probabilitat replicat a les eleccions espanyoles del 23 de juliol vinent– no ha fet desenganxar de la cadira presidencial del partit ni mig centímetre de cuixa d’Oriol Junqueras, de manera que ni s’espera ni es preveu que cap dels dos capitosts del partit posin llurs càrrecs a disposició de la militància. És l’enèsima demostració que aquells que criticaven l’ERC dels Carods i Puigcercós pels excessos d’ego i personalismes i aplaudien l’aparent bonhomia de l’Oriol i la Marta, no varen tenir en compte que hi ha quelcom encara més perillós i perniciós que creure’s Déu-nostro-senyor a la Terra, i és creure que Déu-nostro-senyor t’hi enviat en missió divina.
"Aragonès sap que per cada centímetre d’aproximació a Puigdemont, és un centímetre de més que guanyarà de control d’ERC". Per Marçal Girbau
Aragonès, conscient de tot plegat, ja ha engegat la maquinària per començar a marcar perfil propi i distanciar-se de Junqueras. La proposta de Front democràtic no és altra cosa que la voluntat d’enviar un missatge d’avís a tot el reguitzell de funcionaris de partit que fins ara han aplaudit tots els excessos de la direcció. Si Aragonès vol anar més enllà i encabritar els qui tenen el partit segrestat de fa anys, sap que el botó del detonador més ràpid es diu Puigdemont. D’aquí quatre setmanes, just quan s’encetarà la campanya electoral de les espanyoles, es coneixerà la sentència del president a l’exili. Sigui o no favorable a Puigdemont la sentència, Aragonès sap que és un moment idíl·lic per traslladar-se al cor d’Europa i romandre al costat del president del Primer d’octubre. Sigui o no favorable a Puigdemont la sentència, Aragonès sap que és un context excel·lent per refer els ponts amb qui disposa de l’auctoritas moral de l’independentisme, que ell no té actualment per molts motius, entre els quals perquè els mateixos militants del partit l’han acusat de presidir el govern més autonomista de la història. Si Aragonès és prou ardit i se la juga, l’aliança amb Puigdemont, lluny de ser contranatura, li permetria d’escombrar tres esculls de cop: recuperar el suport de Junts al Parlament per tal d’assegurar de poder acabar la legislatura –amb entrada o no del partit de Puigdemont al govern–, fixar una línia estratègica pròpia sense el control de l’aparell d’ERC que li doni llibertat de moviments al Govern, i erigir-se com a cap indiscutible de l’independentisme al Principat de Catalunya.
Aragonès sap que per cada centímetre d’aproximació a Puigdemont, és un centímetre de més que guanyarà de control d’ERC i que li permetrà de reconnectar amb les bases del partit. Al seu torn, Puigdemont sap que cada centímetre de més que s’acosti a Aragonès, és un centímetre de més que recuperarà del control de Junts i de centralitat política, en un moment en què els poders fàctics de l’antiga Convergència han crescut massa arran de la victòria de Trias. Aragonès i Puigdemont es necessiten. I la sentència ho fa tot molt més fàcil, perquè genera el pretext escaient que justifica la trobada entre els dos líders. Que comenci la partida.
