Arran de la darrera sortida de to de Rufián, i les correccions o disculpes que va exigir-li el president Aragonès, en les darreres hores s’han anat escampant per les xarxes diverses reflexions de militants i simpatitzants d’ERC que manifesten no entendre per què el portaveu del Congrés ha hagut de demanar perdó per haver titllat de “tarat” el president Puigdemont i, en canvi –i cito textualment, en aquest cas, el militant Francesc Osan–, “cap dirigent de Junts ha de plegar per insultar dirigents d’ERC, com per exemple: Mossèn, cigronet, botiflers, colons…”. Sens dubte, no els manca pas raó, especialment pel que fa als insults ad hominem inacceptables que rep el president Aragonès dins el mateix independentisme de base. L’hemeroteca ens permet de corroborar que, si bé és cert que en temps del president Pujol també s’havien fet manta vegada acudits sobre el Molt Honorable, també és cert que aquestes burles no provenien pas sociològicament parlant de les files estrictament catalanistes, sinó, més aviat, dels sectors espanyolistes i de l’oposició socialista –que, fet i fet, era el mateix…–.
D’acord que sempre havien existit els sectors cupaires de torn, que –de manera molt sana, i governés qui governés, precisament per la seva condició fidel d’antisistemes– se’n reien del mort i de qui el vetlla, amb exemples com la tornada de la mítica cançó dels Brams “Jordi Pujol, sexe, droga i rock&roll”. I d’acord que, naturalment, els representants i militants catalanistes d’ERC o de la ICV de l’època sempre van denunciar, amb tota la duresa que consideressin escaient, aquelles maniobres, decisions, tripijocs o polítiques que creien inadequades del President convergent. Tanmateix, la diferència cabdal amb el context actual és que, des del mateix catalanisme –avui, independentisme–, no es va arribar mai a denigrar la persona ni la figura presidencial: es va mantenir en tot moment el respecte institucional. Que ara siguin els mateixos votants i militants independentistes qui ridiculitzin la màxima autoritat catalana és un canvi de paradigma important, que denota no només una pèrdua de confiança i respecte entre el president de la Generalitat i una part de la ciutadania potencialment electora de la seva opció política, sinó, també, un estat de consciència general de manca de lideratge fort, carismàtic i decidit per al país. En resum: una sensació de desencís col·lectiu. No acceptar això seria un error típic de buròcrata de partit.
També cometrien un error profund els dirigents republicans que no tinguessin la humilitat de percebre que en aquests moments ja es pot començar a parlar d’un cert “desvetllament” dels militants i simpatitzants de base del partit, cada cop més crítics envers la direcció oficial per qüestions com la política educativa del Govern, la nova llei de llengües a l’escola, o la tebior en el full de ruta pretesament autodeterminista. De moment, les veus contràries provenen estrictament de la part més baixa de la cadena tròfica del partit, però els interrogants que comencen a generar les darreres enquestes electorals, on es constata l’estancament, àdhuc reculada, de la formació de Junqueras –no ho oblidem: és el partit de Junqueras, no pas el d’Aragonès–, ha fet que, en la intimitat republicana, ja s’hagin alçat les primeres veus de quadres mitjans, inquiets pels resultats de les municipals de la primavera vinent.
Ara fa un any, quan Aragonès havia de formar govern, ell mateix va sentenciar que a ell no li calia “matar el pare”. Però el Molt Honorable sap que l’únic camí que té de salvació és llevar-se la camisa i sacrificar els dos progenitors –l’Oriol i la Marta–, per emetre el senyal inequívoc de canvi de nomenklatura i d’etapa, i perquè a ningú no se li escapa que no és políticament sostenible que el president del país rebi valoracions més dolentes que el president del partit. Episodis com l’enèsim estirabot d’en Rufián –permès per Junqueras– li confirmen que és urgent de prendre les regnes del partit i liquidar l’stablishment que el governa des de fa més de dues dècades i que ell mateix coneix tan i tan bé –bàsicament perquè en prové–, però dubta del moment. Fer-ho abans de les municipals podria permetre-li de salvar els mobles i consolidar el lideratge durant la campanya. Nogensmenys, si els resultats no l’acaben d’acompanyar, tota la responsabilitat recaurà damunt seu i la vella guàrdia s’hi fregarà les mans. Per contra, si no pren el control ara, abans de les municipals, s’arrisca a uns resultats pèssims, que provoquin una revolta monumental i incontrolable de les bases, contingudes fins avui per la via intravenosa dels càrrecs.
A l’altra riba independentista les coses no van pas gaire millor. Mentre Aragonès rumia si mata el pare i la mare per alliberar-se del jou d’una vegada per totes, Puigdemont i Comín se n’han adonat que, en el seu cas, l’única manera de sobreviure políticament és deixar morir el “fill tonto” que havien engendrat: Junts per Catalunya. Habitualment, són els fills qui es poden trobar en la situació desagradable d’haver d’entomar una herència plena de deutes. En el cas dels postconvergents la situació és una mica a l’inrevés: fins avui als exiliats –els pares– els ha tocat d’empassar-se dia sí dia també les pífies, baralles i embolics recurrents dels dirigents de Junts: el pacte de la Dipu, les trifulgues entre els diversos sectors, les intrigues dels convergents de tota la vida, l’amateurisme i la incapacitat en la gestió pública de bona part dels quadres, els focs d’encenalls de diputats que de vegades semblen sortits d’unes colònies de creixement personal…
Arribats aquí, tant Aragonès com Puigdemont són plenament conscients que el full de ruta més segur per reconduir aquesta situació tant per al país com per a ells mateixos és una aliança entre si. Al capdavall tots dos saben que es necessiten. A Aragonès li cal el pedigrí de Puigdemont per disposar de tota la legitimitat per afrontar un nou cicle electoral amb garanties, un cop fets els canvis dràstics i probablement dolorosos que haurà d’executar dins Esquerra. Alhora, una aliança entre Puigdemont i ERC podria ser la sortida d’emergència per al president a l’exili per fer net de totes les motxilles que s’arrosseguen dins de Junts. Confirmat que l’estratègia de Junqueras d’eixamplar la base independentista no només no ha assolit els objectius que pretenia sinó que ha servit per blanquejar i “normalitzar” de nou el PSC en la vida política del nostre país, si Aragonès és valent, li pot arribar definitivament el seu momentum. El rei Felip no ha tingut cap contemplació d’occir el pare per tal de perpetuar la monarquia i el seu poder. Ja se sap que això, fills meus, passa en les millors famílies.
