Acte d’ingenuïtat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Platja de Castelldefels. Als inicis dels anys vuitanta. Molts d’aquells estius, pujàvem des de Xàtiva a passar unes setmanes a una caseta pegada a la via del tren, una instal·lació abandonada per RENFE que el meu oncle havia habilitat. Un mes sencer, de vegades, ens podíem reunir un bon grapat de cosins de totes les edats, repartits per innumerables lliteres. Una colònia que necessitava d’una certa disciplina per poder funcionar: tothom col·laborava amb els llits, parant taula i posant una mica d’ordre. Els menuts, a més, havíem d’anar a comprar el pa i el diari. Jo era l'únic de la canalla, crec, que el fullejava.

Després d’esmorzar, platja, tennis-taula, bàsquet primitiu i jocs diversos. A la nit, jocs de taula. Cartes, parxís, Monopoly i set i mig sense diners. O amb pessetes. Era el paradís. Algunes vesprades fèiem un extra i anàvem a una fireta: tota una expedició en filera de xiquets i xiquetes d’edats diverses. Un dia d’agost, travessant el passeig, em vaig despistar, pensant a saber en quines coses. Un automòbil de gamma alta, que circulava a més velocitat de la permesa, em va arreplegar. 

Fou una topada greu, però vista amb perspectiva, podia haver estat letal. Vaig estar uns deu dies a l’hospital, crec recordar. MJ, una de les cosines grans, se’n sentia responsable de l’accident, per no haver estat pendent, per no haver-me agafat a temps. Però hi havia gent més petita que obligava a anar amb compte. Jo tindria 10 o 11 anys. Quan vaig poder tornar a la normalitat, amb una caterva de punts pel cap i el genoll, em vaig esforçar per treure-li aquella idea absurda del cap. El meu cervell despistat, sempre farcit de pardalets, era el veritable culpable. No sé si ho vaig aconseguir, però entre nosaltres es va crear un vincle que no sóc capaç d’explicar.

Barcelona, primera setmana d'octubre. El pare fa una telefonada de control, després del dia del referèndum, per assegurar-se que tothom està bé a Barcelona. Gràcies a això ens assabentem que MJ havia estat operada poc abans de l’1-O. Malgrat tot, encara amb el drenatge, MJ es va posar a fer cua per poder votar. Podia haver estat hores plantada. Per sort, els organitzadors se n'adonaren i MJ votà la primera. Perquè per a ella era molt important dipositar el seu vot. Em relatava tot això, la votació, la por a que vinguera la policia i la malaltia, amb una serenor desarmant. I el món se'm queia als peus.

Més encara després de comprovar que milions de persones com MJ, i com tants catalans i catalanes decents que conec, són tractades com a delinqüents perillosos per tots els aparells de l'Estat. Formigues que han de ser aixafades. Veig encesa i carregada de raons viscerals la gent que no ha estat agredida, veig l'odi, i em subleva i em fa por. Pels meus i per les bones persones que conec, perquè les portes i finestres estan barrades. I ara mateix, qualsevol alternativa amaga desastres diversos.

Escric això i note una suor angoixant baixant fins al teclat, m’assalta el neguit de les coses que podrien haver anat d’una altra manera, però això ja no serveix de res. No sé què passarà, honestament, però volia escriure sense afegir més llenya al foc, sense que ningú, ni tan sols aquells que tinc en les antípodes, poguera sentir-se ofès. Invocant, pel bé de tothom, paraules com diàleg, serenor i sensatesa. Tan bandejades com necessàries. El meu penúltim acte d’ingenuïtat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.