La gent normal

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Mariano Rajoy Brey, un senyor natural de Galícia president del Partit Popular per la gràcia d’un dedàs de José María Aznar -l’altra opció era Rodrigo Rato, Mr Black- i president del Regne d’Espanya per l’acció coordinada de milions de votants i la inoperància de l’esquerra espanyola, té una visió bastant particular al voltant de «las personas normales», un col·lectiu difús al qual apel·la amb una freqüència inusitada. Per a ell, una persona normal, secció pota negra, respondria al retrat-robot d’un senyor de Palència (amb «P»), funcionari de l’Estat o de professió liberal, pare de família nombrosa, missa dominical i papereta electoral en benefici del Partit Popular. A partir d'això, diversos estadis, tancant els votants de Ciutadans i els homes i dones del PSOE que no mostren vel·leïtats nacionalistes o tares esquerranes.

Fora d’aquest univers d’ordre, harmonia i espanyolitat inequívoca, habiten persones equivocades, sospitoses, manipulades, volubles, emmotllables, ximples i decididament molestes. Altrament, en una categoria superior de repugnància, hi ha qualsevol persona que es declare independentista, amb els entorns abertzale o de la CUP com a manifestació suprema de desviament. 

Mariano Rajoy Brey no és l’únic que comparteix aquesta mena de sensibilitat selectiva, d’una superioritat moral fastigosa. Sense tenir en compte això no es pot entendre la manera en què el procés es presenta fora de Catalunya. L’ànsia per mostrar la radicalitat de les persones que han pres el carrer en defensa del dret a decidir. És el mateix que, entre aquells milions de persones, hi haja senyores grans de missa diària, jubilats aficionats a la petanca, balladors de sardanes dominicals, adolescents enlluernades amb Justin Timberlake, pares de família que no saben el que és una multa, mares l’activitat més subversiva de les quals consisteix a fer-se un parell de gintònics una vegada a l’any amb les amigues... Totes aquestes persones són radicals, perilloses i sospitoses. 

Mariano Rajoy Brey va titllar la gent que prenia els carrers de «deslleial», cabria fer-se la pregunta de a qui o a què. I aquesta part del discurs de l’Estat i els seus mitjans acòlits, manifestament feble, comença a fer aigües. Pots llançar la Guàrdia Civil contra les autoritats, però qualsevol que haja estat darrerament a Catalunya sap que darrere del Govern hi ha centenars de milers de persones, potser milions, decidides a fer-se escoltar. Que s’estan mobilitzant amb determinació. Són la gent normal de Catalunya. Que van per davant dels polítics sobiranistes i les errades que han comès durant el procés. No per darrere. Això no importa. Se’ls ha insultat i ara se’ls intenta posar la por en el cos. És repugnant.

Mariano Rajoy Brey creu que demonitzant aquella gent guanyarà la batalla de l’opinió, però fins i tot una part de la seua gent normal, la de fora de Catalunya, fa comptes, suma i no acaba de creure que la meitat de la població catalana s’haja tornat boja. I s’incomoda amb el setge policial, amb l’intent de presentar milers de ciutadans com a delinqüents. 

Potser és una percepció errònia, però em fa l'efecte que de portes enfora de Catalunya s’està instal·lant un corrent d’opinió que reparteix les culpes entre el Govern i l’Estat. A algú li podrà semblar poc significativa aquesta equidistància, però atesa la desigualtat mediàtica és un símptoma: anys enrere, el clamor contra Catalunya haguera estat aclaparador. Però la gent normal, deia, fa comptes. Veu les mobilitzacions massives, les fotos al Facebook de pensionistes i famílies amb criatures amb estelades. Va canviant la percepció, a poc a poc. La immensa majoria de la gent a la resta de l'Estat desaprova la independència i no comparteix algunes de les actuacions recents del sobiranisme, com l’aprovació exprés de les lleis de desconnexió, però ensuma que l’Estat ha recuperat les formes autoritàries d’un passat que tan sols enyoren un grapat de nostàlgics. No contra Carles Puigdemont i el seu govern. Sinó contra gent que, en el fons, són com ells.

I aquesta greu errada podria ser decisiva.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.