És simptomàtic com la caverna ha pretès, poc a poc, d’instal·lar la idea que la situació política de Catalunya esdevé cada cop més un problema de convivència, i, per tant, justificar així la intervenció policíaca i militar que tant anhelen –i els diners gastats, per exemple, en creuers contractats per a l’ocasió.
Els dies abans de la darrera Diada, els opinadors i mitjans de comunicació del règim ja alertaven que la manifestació de l’11-S podria desembocar en episodis de violència de carrer, com si de cop i volta els catalans ens haguéssim apuntat compulsivament a cursos accelerats de kale borroka. Dimecres, mentre els cossos de seguretat espanyols realitzaven el cop d’Estat a les institucions autonòmiques i els ciutadans sortien al carrer, molts mitjans, ara ja també catalans, avisaven del mateix en una línia similar, amb titulars de l’estil “creix la tensió a Via Laietana”.
Tanmateix, la veritat és tossuda i el cert és que tothom sap que fins ara el moviment sobiranista ha estat cívicament exemplar. S'ha dit i repetit molts cops que es fa difícil de recordar a Europa un moviment reivindicatiu de masses tan important i hegemònic i, alhora, tan pacífic. Sembla que no hi ha precedent. De fet, la revolució dels somriures ha sabut demostrar amb escreix que, fins i tot davant veritables humiliacions a la democràcia catalana i vulneracions gravíssimes de drets humans que a qualsevol democràcia europea del voltant provocarien com a mínim més de deu i vint cotxes socarrimats, a Catalunya la gent roman tranquil·la i serena. L’independentisme ja ha complert amb el deure ciutadà de no generar violència.
Arribats aquí, doncs, l’independentisme ha de començar a dir les coses pel seu nom i espolsar-se responsabilitats que ja no li pertoquen. Cal que tothom tingui ben clar que si d'ara endavant cau una sola gota de sang, la responsabilitat ja no serà de l’independentisme. No serà pas responsabilitat de les associacions, que sempre han llençat missatges de pau i disciplina i han tingut l’habilitat en totes i cadascuna de les mobilitzacions de controlar fins i tot els infiltrats espanyols que anaven a provocar merder. Quina imatge la dels voluntaris de l’ANC i Òmnium fent el passadís a la Guàrdia Civil davant la Conselleria d’Economia! No serà tampoc responsabilitat dels partits polítics, la CUP inclosa, que dimecres, a propòsit, a través d’Anna Gabriel, va tornar a evidenciar el seu compromís amb la no-violència. No serà pas responsabilitat de les institucions catalanes, govern i Parlament inclosos, que des de fa mitja dècada han demanat debades diàleg amb les institucions espanyoles per negociar un referèndum pactat, com fan la resta de països civilitzats de l’entorn.
Per tant, si d’ara endavant, enmig d’un context de cop d’estat, d’estat d’excepció o de setge com el que vivim, cau una sola gota sang, del costat que sigui, vingui d’on vingui, de la mà que sigui, la responsabilitat final serà exclusivament de la Unió Europea. Europa fa molt de temps que és al corrent de tot el que passa a Catalunya. Uns i altres l’han més que alertada del conflicte polític que es viu a casa nostra. Malgrat això, arran de la dèria fal·laç i hipòcrita de no voler intervenir en un “afer intern” espanyol i moguts per la il·lusió que tot això es fondria d’un dia a l’altre, Europa ha abandonat les seves obligacions més fonamentals, com ara garantir la pau, la democràcia i els drets humans al conjunt del territori de la Unió. Aquesta reflexió, de fet, ja comença a circular pels rotatius europeus, com els alemanys d’ahir.
Òbviament, ningú no vol que hi hagi violència. Òbviament seré el primer de rebutjar-la i estic segur que el conjunt de l’independentisme condemnarà la mínima mostra d’incivisme. Òbviament la violència no beneficiarà en cap cas la causa independentista. Ara bé, dit això, tothom ha de tenir ben clar que, si finalment la tensió d’aquests dies agafa brots de violència, com a ciutadans europeus tindrem tot el dret del món d’exigir responsabilitats immediates a la Unió Europea. En darrera instància, som ciutadans europeus amb uns drets, abandonats per les nostres institucions comunitàries. I no, si hi ha violència del tipus que sigui, ja no serà tampoc responsabilitat de l’Estat Espanyol: quan el germà gran abusa del germà petit un cop, cal tocar el crostó al germà gran i fer-lo creure; quan el germà gran abusa del germà petit reiteradament i sense aturador, cal punir immediatament els pares, per desatendre les seves funcions i responsabilitats més bàsiques.
