El 3 de desembre passat, un bon grapat de valencians va desembarcar a Madrid. El seu objectiu no era acompanyar un equip de futbol al Santiago Bernabéu, sinó gaudir del concert de Zoo al WiZink Center, un escenari que s’ha convertit en objecte de desig de tot aquell que es dedique a la música. Fins i tot el Telediario de Televisió Espanyola, un canal sempre atent a tot allò que passa a la capital espanyola, es va fer ressò de l’actuació. De segur que a Ximo Puig li hauria agradat tenir un altaveu semblant per a fer escoltar les seues reivindicacions.
És indubtable que l’espectacle serà recordat com una fita de la música valenciana. La seua celebració es pot considerar la culminació d’un procés iniciat ara fa vint anys que va germinar en l’aparició de desenes de cantants i grups de gèneres molt diversos que empraven (i empren) el valencià en les lletres. És un moviment que apareix perfectament il·lustrat en l’exposició “Primavera Musical” organitzada pel Servei de Llengües de la Universitat d’Alacant i que es pot visitar fins al 26 de febrer a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, després de recórrer bona part de les comarques del País Valencià.
Precisament, després de la inauguració de la mostra al Cap i Casal va tenir lloc un debat sobre la situació de la música feta en valencià. Els assistents van poder escoltar les aportacions de Marga Landete, directora adjunta de Música i Cultura Popular de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), Joan Gregori Maria, president de la Valencian Music Association (VAM!), Jesús Barranco, músic i membre del Col·lectiu Ovidi Montllor, i Noelia Llorens Titana, “cantaora”. En les seues intervencions van coincidir al destacar l’efervescència d’aquesta escena musical i, també, a l’hora d’assenyalar les seues debilitats.
A diferència del que va passar al Principat a la dècada dels noranta, les bandes valencianes aparegudes a principis dels 2000 van fer camí a pesar del menyspreu de les institucions i els mitjans de comunicació. Així, quan els governs del Partit Popular gastaven en cultura, ho feien en grans noms que deixaven la caixa buida i contractes en B. Era la cultura del pelotazo. Amb el canvi polític en el 2015, la Generalitat Valenciana va implementar polítiques culturals a compte dels pressupostos tal com fan altres països europeus. Davant la diglòssia que caracteritza la situació sociolingüística nostrada, era fonamental centrar els esforços en la pervivència del valencià.
Com a resultat, la música en llengua pròpia depén en bona part dels recursos públics, mentre les sales privades obvien aquestes propostes excepte si formen part d’un circuit sufragat per l’Administració. Fins i tot, hi ha iniciatives amb participació institucional, com els concerts de la o del Port de Castelló, on la presència d’intèrprets que canten en valencià és testimonial o nul·la. En aquestes circumstàncies, les eleccions del mes de maig poden suposar un sotrac colossal. I, en funció del resultat, potser haurem de recuperar antigues tonades, desafiar la por i recordar que un poble que canta mai no mor.
