Problemes d’assimilació cerebral

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Donaré per fet que tothom a la sala s’ha vist alguna vegada superat mentalment per conceptes com «infinit» o «univers», coses que costen veritablement de pair en tota la seua dimensió. Si llegim o escoltem algun raonament sobre distàncies interestel·lars, potser no ens cridarà l’atenció, de primeres, saber que tal o qual estrella o galàxia és, posem per cas, a un milió d’anys llum. Però si ens posem a la feina de passar a llapis i paper la dimensió, el fet que la llum viatja a 300.000 quilòmetres per segon, la cosa canvia: és difícil no reflexionar sobre això sense que el cervell comence a protestar i s’escape massa cerebral pels forats dels nas.

Fa temps que he desistit a racionalitzar aquella mena de coses. I admire els científics i divulgadors que són capaços de parlar de parsecs com qui parla del preu de l’habitatge, que també continua sent una magnitud interestel·lar. Pel mateix preu, em fa l’efecte que molts dels nostres conciutadans tenen similars dificultats d’assimilació pel que fa a qüestions com la diversitat lingüística.

S’ha de patir un bloqueig mental molt greu per afirmar que és una agressió, posem per cas, que el castellà no estiga present en la futura graella d’Àpunt, la incipient radiotelevisió pública valenciana. Està tan assimilat que la supremacia lingüística és l’estat natural de les coses que no hi ha lloc en aquelles ments per considerar que, d’alguna manera, s’ha de compensar el domini absolut del castellà sobre l’espai audiovisual.

S’ha de patir un bloqueig mental molt greu per afirmar que és una agressió, posem per cas, que el castellà no estiga present en la futura graella d’Àpunt

El mateix ocorre amb l’àmbit educatiu: que el català puga ser llengua vehicular produeix urticària perquè el cervell no pot assimilar que s’haja de garantir el domini per part dels alumnes de les dues llengües oficials i una tercera d’estrangera. Atès el predomini del castellà, això sols es pot garantir donant preponderància a la llengua autòctona. Però això cou per raons ideològiques i identitàries, té la base d’un rebuig radical, visceral. Per a no poca gent, que la nostra llengua siga un vehicle potent a l’educació, l’administració o els mitjans de comunicació és, ras i curt, totalment inadmissible. És una ruptura respecte del pensament que situa tot allò valencià com a matèria folklòrica, arraconada i limitada. Tot just l’estatut per a la llengua que tolerava i promovia el franquisme.

El problema de fons és que s’apel·la a un odre establert que entèn la cooficialitat de manera estrambòtica, sotmesa a una clàusula implícita que obliga a què la supremacia del castellà estiga garantida. Qualsevol pas endavant de l’altra llengua oficial és vista com una agressió. Molts habiten al País Valencià com podrien fer-ho a Múrcia o Castella-Lleó, amb menyspreu absolut per l’altra llengua. I milers de valencianoparlants viuen la relació amb l’idioma propi amb autoodi i complex d’inferioritat, encara avui. Tot i que vull pensar que això, a poc a poc, també està canviant.

Si existeix aquell bloqueig entre moltes persones que viuen entre nosaltres, imagineu el que passa a la resta de l’Estat. El problema de fons amb Catalunya, el que explica per què ha arribat tot al punt en el que està, és la incapacitat d’entendre que la llengua i la cultura catalanes s’hagen mantingut amb aquella persistència. I es fa la lectura que aquella persistència és una mostra de menyspreu pel castellà i la cultura espanyola. No han entès res. No han volgut entendre-ho. I no sembla que vaja a entendre’s mai. Té el mateix grau de dificultat assimilatòria que parlar de la distància entre galàxies mesurada en centímetres.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.