Transició: gens modèlica

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En ocasió del quarantè aniversari de les eleccions generals del 15 de juny de 1977 s'han celebrat diversos actes commemoratius. Igual però amplificat fins a l'infinit passarà l'any que ve amb la Constitució espanyola, aprovada el desembre de 1978. Tot és, en el fons, el mateix. La glorificació de la transició del règim franquista a la democràcia.

Anem per parts. Els partits d'esquerres i els nacionalistes acceptaren allò perquè no tenien altre remei, ni capacitat real d'oposar-s'hi. El poeta, assagista, intel.lectual i polític Josep Maria Llompart va dir en relació al referèndum per a la reforma política de desembre de 1976, que donà inici a la transició, que “no és això pel que lluitàrem, però ho haurem d'aprofitar”. Talment: no hi havia alternativa. Allò de provocar la ruptura era una quimera. El dictador havia mort, però els seus còmplices seguien controlant tots els ressorts de l'Estat.

Es va fer el que es va poder. Però quatre dècades després ja no existeixen les circumstàncies que aconsellaren acceptar tant i tant. I fou tant com que amb ulls d'avui en dia pareix massa i tot. Tres són els grans aspectes que marquen negativament aquell procés.

El primer, la llei d'Amnistia d'octubre de 1977. Venuda com la de la concòrdia, fou la gran excusa rere de la qual es varen blindar tots els pocavergonyes, lladres, criminals diversos i assassins del règim. D'aquesta manera ningú els podria perseguir legalment. Quaranta anys després pareix lògic pensar que ja seria hora de derogar aquella vergonya democràtica. Tanmateix cap dels quatre partits majoritaris ho reclama. El cap de llista de Podemos al Congrés per Balears, el jutge Juan Pedro Yllanes, a pregunta de qui signa aquest article, contestà que “no és una prioritat” derogar-la. Fins i tot els morats apuntalen la infame llei! No en parlem del PP, PSOE i Ciudadanos.

El segon és la norma electoral. Una porqueria que es va inventar perquè UCD guanyés les eleccions de 1977. Aquells comicis no foren realment democràtics. Tota l'estructura de poder de l'Estat s'activà per afavorir la UCD. Començant pel rei Borbó, seguint amb RTVE i arribant a tota la xarxa territorial estatal: des dels batlles i regidors dels més de 8.000 municipis fins els diputats i comissions de govern de les 50 diputacions passant pels càrrecs perifèrics regionals: delegats dels ministeris, governadors civils... Més important encara: el Govern decretà la mecànica electoral en benefici del seu president i candidat centrista, Adolfo Suárez. Per això es fixà la província com a circumscripció. Així s'assegurava que a més de la meitat de les províncies, les menys poblades, les que triaven d'1 a 5 diputats cada una, el partit “d'ordre”, per la mecànica de conversió dels vots en escons, la famosa llei d'Hondt, hi guanyés la immensa majoria de la setantena de diputats que s'hi elegien. Per tant era gairebé impossible que perdés UCD, per molta força que tingués l'esquerra -tal i com la dreta temia- a les ciutats més poblades. Aquella aberració democràtica quedà posteriorment fixada a la Constitució i donà lloc a la llei orgànica electoral.

I finalment, en aquells anys de trànsit, tant UCD com el PSOE pactaren el “cafè per a tothom” autonòmic a la Constitució com una forma -com avançà quasi tres anys abans Miguel Herrero de Minón en un article publicat el 17 de gener de 1976 al Diario de Mallorca- d'aigualir les reivindicacions nacionals catalana i basca.

En resum: aleshores es va fer el que es va poder, però no pensem que fou un procés modèlic. En absolut ho va ser.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Miquel Payeras
Miquel Payeras

Periodista d'EL TEMPS.