Ximo Puig i Francina Armengol, nit i dia

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ximo Puig té l'oposició interna, que li disputarà la secretaria general, del batlle de Burjassot, Rafa García. Francina Armengol no té cap adversari. De fet, aquest dilluns dia 3 de juliol ja ha estat proclamada secretària general, per segona vegada, ja que no es presentà ningú amb la intenció de discutir-li el càrrec. Puig guanyarà o perdrà l'elecció interna, però passi el que passi res serà igual a partir d'ara per a ell. Tant és que li provoqui mal de cap García o qualsevol altre. En realitat és Pedro Sánchez el que vol carregar-se'l. Armengol va optar per donar suport a Patxi López, però quan veié que el seu candidat -després de la presentació dels avals- perdria inexorablement, canvià de cavall i tornà donar el seu més entusiasta suport a Sánchez. Va tenir sort, la mallorquina. Perquè el madrileny necessitava fer com si no purgués el partit després de la seva rotunda victòria i la perdonà tant a ella com a López. El valencià, però, ho té molt pitjor. Es mantingué fidel a Susana Díaz fins el final, i encara ara, i s'enfrontà per tant ben a les clares amb Sánchez. Cosa que el guanyador no oblida ni perdona. Puig entra en el sac dels condemnats.

La situació delicada de Puig transcendeix el fet de l'elecció a la secretaria general i del congrés del PSPV. Sap que des de Ferraz el miraran amb mala cara per sempre més. Excepte que faci, naturalment, acte de contrició i de mai més tornar pecar. Cosa que no fa cara de tenir la voluntat de fer. Per ventura és que, d'acord amb l'andalusa, opta per intentar aguantar, com sigui, a l'espera d'una nova derrota electoral de Sánchez, més dolorosa que la de 2016, i que com a conseqüència se li torci tot, al madrileny. Tanmateix és fiar-ho massa a un futur llunyà i ignot. A curt termini, internament, i a mitjà, en relació a les eleccions autonòmiques de 2019 i la previsible elecció en primàries del candidat, haurà de fer front a l'animadversió que genera a la cúpula del PSOE federal. Per la seva banda Armengol pot preparar el llarg camí cap a les urnes illenques d'una forma radicalment diferent. Amb tota llibertat i suport de Madrid a l'hora d'establir estratègies pròpies i, sobretot, amb la raonable seguretat que no s'ha de preocupar per les primàries perquè, excepte enorme sorpresa, ningú li disputarà la condició de cap de llista del PSIB i aspirant a reeditar la presidència del Govern.

Les dues realitats tan contrastades de Ximo Puig i Francina Armengol, així com els respectius destins que -si més no hores d'ara- també pareixen condemnats a ser molt diferents, fan reflexionar sobre l'estranya aposta del valencià que s'estimà més, en la disputa per la secretaria general del PSOE, posar-se al costat de l'andalusa, segurament més per qüestions personals que no ideològiques, enlloc de fer pinya amb la balear i el líder català socialista en una mena de renascut front federalista.

Des de Palma no s'ha entès mai l'aposta de Puig. En el PSIB sempre s'ha vit, com a mínim, com una greu equivocació estratègica. S'ha de reconèixer, passat el temps, que els illencs tenien raó. Ara el valencià ha de navegar en aigües turbulentes internes quan entra en la segona part del seu mandat presidencial, el pitjor moment possible. Mentre que la mallorquina gaudeix de tanta tranquil·litat orgànica com que no hi ha ningú que li discuteixi el càrrec i és aclamada sense elecció.

Nit i dia, en fi.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Miquel Payeras
Miquel Payeras

Periodista d'EL TEMPS.