Ministeri de la insularitat

Les Balears volen ser com Canàries

El Govern illenc impulsa una plataforma política, social i empresarial per pressionar Madrid i assolir un tracte semblant al que té Canàries

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

 

Francina Armengol / Autor: Isaac Buj

El Congrés dels Diputats aprovà el passat 30 de maig algunes de les esmenes parcials al projecte de llei de Pressupostos Generals de l’Estat per a 2017, entre les quals hi havia les que feien referència a l’augment dels descomptes aeris interns a les illes Canàries i Balears, que passaren del 50% al 75%. Una victòria política dels nacionalistes de Nueva Canarias i del seu representant al Congrés, Pedro Quevedo, que es cobrava així el suport als comptes estatals. Encara més: entre més avantatges i inversions especials, Madrid s’avenia a aprovar, també en els Pressupostos, la bonificació de fins al 100% per al transport marítim i aeri de mercaderies per a les Canàries, mentre que el mateix concepte per a Balears només pujava del 30% al 35% en el cas marítim i del 60% al 65% en el cas de l’aeri.


Un sol diputat nacionalista aconseguia millorar el règim especial del que gaudeixen aquelles illes i, a més, obligava el Govern central a assegurar-hi inversions extraordinàries. Un tracte especial que a Balears no són pocs els que voldrien per compensar la insularitat.



Llunyania, no insularitat
Molts responsables públics illencs es queixen que Balears no tingui el mateix tracte que Canàries. La comparació fa més de quaranta anys que s’usa com a prova d’una voluntat discriminatòria contra les Illes. I és vera, hi ha discriminació, però no és tan senzill de compensar com podria semblar. El problema és la diferència entre la llunyania i la insularitat.


Els primers intents d’assolir un tracte igual al de Canàries es remunten a 1974, quan a les acaballes de la dictadura franquista, i com a conseqüència de la crisi del petroli provocada pel gran augment del preu barril del cru que va fer disminuir un 10% el turisme cap a les Illes entre 1973 i 1974, un grup de procuradors en Corts per Balears demanaren al dictador un tracte especial semblant al que gaudien les illes atlàntiques. El 6 de novembre el Caudillo rebé el procurador mallorquí Gabriel Tous. “Franco comprèn que Balears necessita un tractament especial”, declarà després el representant illenc. Pareixia segur, doncs, que s’assoliria un tracte fiscal semblant al canari. Però no.  La mort del dictador, el novembre de 1975, desbaratà la feina que el franquisme residual havia fet al llarg d’aquell any respecte a assolir un règim fiscal i econòmic especial. I llavors tot canvià tan ràpidament que aquella reivindicació s’anà apagant.


L’autonomia arribà el 1983 i no portà cap tipus de compensació per la insularitat. No semblava que preocupés gens ni mica durant la primera i la segona legislatures. Però, quan finalitzava la tercera (1991-1995), el president del Govern des de l’inici autonòmic, el conservador Gabriel Cañellas, pensà que, si usava tàcticament aquella reivindicació, podria engrunar el PSOE balear, perquè el Govern socialista de Madrid, presidit per Felipe González, de segur que no acceptaria un règim especial per a les Illes. El 6 de febrer de 1995 declarava Cañellas al diari Última Hora: “el Govern [central] ens tracta com a territoris d’ultramar”. I tot seguit anuncià l’aprovació d’un règim especial. Que el PSOE, tal com Cañellas pensava que faria, rebutjà per complet. Durant el debat per aprovar el text, el conseller d’Economia, Jaume Matas, s’adreçà als socialistes, que havien anunciat el vot en contra de la proposta, en aquests termes: “Vostès són d’aquí o forasters?”. El Règim Especial de Balears (REB) s’aprovà a la cambra illenca aleshores i, tres anys més tard, l’abril de 1998, el Congrés dels Diputats, amb majoria conservadora, li donà finalment el vist-i-plau.


Això sí, el Govern de José María Aznar evità que el REB s’omplís de contingut. Existia formalment però no servia per a res. Els socialistes, a l’oposició, criticaren fort ferm el PP per aquest actitud i anunciaren que, si mai governaven, el règim especial seria una realitat. Però ni amb els següents governs  conservadors a Palma (1995-1999, 2003-2007 i 2011-2015) ni amb els del Pacte de Progrés (1999-2003 i 2007-2011), ni amb els executius de Madrid conservadors (1996-2994 i 2011 fins avui) ni socialistes (2004-2011) es posà en pràctica aquella llei, que sempre ha estat lletra morta i res més.


Tot i que la Constitució espanyola reconeix el fet insular com un desavantatge que cal compensar, la realitat  —salta a la vista— indica que tant el PSOE com el PP han menystingut sempre la reivindicació illenca d’un règim compensatori. La raó cal cercar-la en el fet que la Unió Europea, en el seu tractat de Maastricht (1992), no reconeix el fet insular sinó la llunyania del continent com a element determinant per poder rebre un tracte fiscal especial. En efecte, els territoris francesos d’ultramar de Guadeloupe, Guyana, Martinica, Reunió, Mayotte i San Martin, les illes Canàries d’Espanya i les illes portugueses de les Açores i Madeira tenen règims especials pel fet de ser “ultraperifèrics”, per la seva llunyania del continent: la Guyana, a 6.400 quilòmetres d’Europa; Martinica, a uns 5.700; les Canàries, a 950; les Mayotte, a uns 7.500; les Açores, a uns 1.400 i les Madeira, a uns 850. En canvi les Balears queden a poc més de 200 quilòmetres de Barcelona (des de la punta nord de Mallorca), massa poc perquè els buròcrates europeus acceptin un tracte fiscal diferenciat.
Així, per tant, és impossible —si no es canvien els tractats europeus, cosa poc probable— que l’Impost General Indirecte (IGI) que es paga a Canàries en comptes de l’IVA es pugui implantar a les Illes. Una llàstima perquè, mentre que l’IGI general és un 7%, el que es paga a Balears i a l’Estat continental és el 21%.
Conscient d’aquest handicap, l’últim intent fet pel Pacte de Progrés liderat per Francesc Antich entre 2007 i 2011, aprofitant la sintonia amb l’Executiu central de Rodríguez Zapatero, consistí a deixar de banda qualsevol aspecte fiscal i centrar-se a reivindicar inversions especials al marge del finançament autonòmic per compensar la insularitat. El cost d’insularitat —el plus que, amb relació a la península, paguen les empreses i els particulars illencs pel fet que gairebé totes les mercaderies s’han d’importar— es calcula al voltant dels 7.000 milions anuals, segons un estudi de la Universitat de les Illes Balears. Un xifra enorme si es compara amb el pressupost de la comunitat autònoma per a 2017: 4.668 milions. L’Executiu d’Antich no assolí que entrés en vigor el REB, però sí que aconseguí que l’Estatut d’Autonomia incorporés des de la reforma de 2007 una inversió especial per compensar la insularitat de 400 milions anuals. Tampoc s’ha complert mai.

Catalina Cladera, consellera d'Hisenda del Govern de les Illes Balears / Autor: Isaac Buj

 



Un nou règim especial
 D’ençà que prengué possessió, la presidenta actual del Govern balear, Francina Armengol, es va posar com a repte fonamental del seu mandat assolir una nova llei de règim especial. El 7 de juliol de 2015 envià una carta a Mariano Rajoy en la qual li demanava una reunió per tractar de “temes d’interès dels ciutadans” illencs, com el Règim Especial. L’audiència es va celebrar el 2 de setembre següent. La reunió fou molt cordial. Però d’acords concrets,  cap ni un. El règim especial quedà com estava. I com continua estant a hores d’ara. Vigent en el paper i inexistent en la realitat.


El passat 6 de juny la cap del Govern balear expressava en el Parlament el seu desencís per com està actuant l’Executiu central respecte a aquesta reivindicació “justa”, que, si es pogués concretar, redundaria “en benefici de tots i cadascun dels ciutadans de Balears”. Recordà que “fa cinc mesos” va demanar una altra reunió per desblocar la situació del REB però que el president del Govern estatal ni li ha contestat, i la vice-presidenta Soraya Sáenz de Santamaría, amb qui sí que es pogué reunir, no va concretar res. Vistos tantes negatives, tants silencis i vaguetats, anuncià que convocaria una plataforma social, empresarial i política per impulsar una nova proposta de règim especial. En aquesta plataforma hi ha  representats tots els partits, el PP inclòs. La seva participació és clau perquè d’ells depèn convèncer els seus companys de Madrid que acceptin el nou règim.


  A la primera reunió de la plataforma, celebrada la setmana passada, es decidí una proposta base de nou règim especial que inclou, entre més, una rebaixa del tipus general de l’IVA del 21% al 15%, el descompte del 75% a tot tipus de vols —i no sols entre les Illes—, augment de les subvencions al transport marítim de mercaderies, deduccions a l’impost de societat, rebaixes fiscals a les empreses que inverteixin, el compliment de la inversió especial dels 400 milions anuals prevista a l’Estatut... La presidenta Armengol considerà un èxit la reunió: “Té molta importància, la reunió d’avui, si anam junts [a reivindicar a Madrid] aconseguirem més bones solucions”. La seva consellera d’Hisenda, Catalina Cladera, més realista, reconeixia les “dificultats” i les “resistències històriques” que  de sempre han existit a Madrid a l’hora de tractar de forma semblant les illes Balears i les Canàries.


El Govern treballa amb uns terminis que venen marcats per la presentació d’un esborrany del nou règim especial el mes de setembre. L’objectiu és que es pugui tancar tot el procés parlamentari illenc aviat perquè, després, hi hagi temps que el Congrés la prengui en consideració i pugui ser  votada allà durant la present legislatura. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.